Els savis

Una mica de filosofia t’allunya de l’espiritualitat; molta t’hi fa tornar. Aprenem des de joves a tranquil·litzar la consciència i ens costa poc impedir que els escrúpols interfereixin les nostres accions, però de grans descobrim que es pot enganyar els altres, sí, però no qui veiem al mirall. De petits imaginem el futur com una casa de decoració inobjectable; de grans contemplem amb depressió retrospectiva l’abisme entre l’expectativa i el resultat. Hem après a matar l’orgull sense ferir-lo, perquè si el ferim no mor. Sabem que les recaigudes en el desconsol seran profundes, però la il·lusió d’un alliberament ens encamina cap a una meta fascinant: un consol que sigui alguna cosa més que un consol, és a dir: una raó per viure. Diu Cioran: “Un insòlit perfum ens posa més tristos que un cementiri, i una indigestió ens torna més pensatius que un filòsof. ¿I no és cert que, més fins i tot que les catedrals, ens torna més religiosos la mà d’un captaire que, en una gran ciutat on ens hem perdut, ens mostra el camí a seguir?” Les coses van per aquí, crec. El deixeble del savi no sap res. Treballa i s’esforça i arriba a ser un ignorant conscient. Sap que no sap. Treballa i s’esforça i arriba a tenir un coneixement conscient. Sap que sap. Treballa i s’esforça i arriba a tenir un coneixement inconscient. Llavors esdevé savi. Es fon amb la vida fins que la transforma en una cosa que duu a sobre, com la sang o els ossos, però no hi pensa. Al final descobrim que el que realment importa no és en absolut el que havíem previst i aspirem a aconseguir una felicitat simple que, a diferència de la complexa, mai no caduca. El premi Nobel Albert Schweitzer, metge i músic, creador d’hospitals a l’Àfrica i un dels millors especialistes en Bach de tots els temps, tenia un gat que sempre li pujava al braç esquerre quan treballava. Schweitzer era esquerrà i va aprendre a escriure amb la dreta per no molestar el gat. I això no és tot. El papa Ratzinger sortia del Vaticà cada matí a les 6 per anar a una zona de Roma on hi havia una colònia de gats de carrer i hi parlava una bona estona, cridant-los pel seu nom, com si fossin persones. Era el millor moment de cada dia. Davant de tanta saviesa, qui es resisteix a tornar a l’espiritualitat?