Sobre la felicitat

Als creadors taciturns, als que sempre ploren, als que exhibeixen el dolor, als que es delecten en la tristesa i són feliços cantant la infelicitat, als que confonen el que és poètic amb el que és patètic, jo els dic: la mida de la intel·ligència d’una persona sempre es pot conèixer a través de la seva alegria. La tristesa és vulgar si no és immensa, i si és immensa no val la pena perquè t’esclafa. Caminem coixos en aquest món complicat amb l’ajut de dos crosses: la de la diversió i la de l’amistat. Un sol instant pot ser més profund que tots els oceans. Es pot ser feliç moltes vegades, mai del tot perquè no decaigui el suspens i per no perdre l’esperança d’un final encara més radiant. Però hi has de posar de la teva part: pots decidir ser feliç. És imprescindible que estiguis atent als detalls. Els nens necessiten la migdiada dels pares: no els robem l’oportunitat de descobrir que l’avoriment és per a ells una novetat sorprenent. Has de tenir paciència. La resignació a l’error és el principi de la saviesa. I esperança. El futur ens cuida. Abans de néixer vam néixer en els ulls dels pares que miraven les coses que també veuríem alguna vegada: les muntanyes, els pobles, la compassió, l’estremiment, la fe en el temps i les abraçades. Una feliç coincidència ens va portar a aquest món: les seves mirades creuant-se en un ball, les seves paraules escrivint un camí que després recorreríem amb un peu a l’origen i l’altre al final. És freqüent que a les làpides dels cementiris hi hagi una estrella a la data de naixement i una creu a la de la mort, però quants difunts no dirien: “Poseu la creu al principi i la llum de l’estrella al final.” Tot el que no sigui guanyar l’eternitat és una pèrdua de temps. El que hem viscut perdura. Es guarda en algun lloc. Quan sembla que s’apaga en l’oblit reapareix sigilosament en una olor, en una veu, en una sonata. En l’aigua: el líquid en què passem nou mesos. De petits pensàvem que davall de l’arc de Sant Martí hi havia un tresor; potser després de la mort veurem que les nostres llàgrimes –diminuts focs a les galtes– eren monedes d’or. El sol de la infantesa és el mateix que daura la vellesa. Porta milers d’anys apagada l’estrella que encara ens banya amb la seva esplendor.