Un amor per a tota la mort

Tots tenim un agost en què una inesperada tempesta –el plor de no se sap quins déus– va empal·lidir l’or de l’estiu. Aquell dia ens va deixar la persona que estimàvem com el volcà estima el centre de la terra. Ens vam adonar que cada any passem pel que serà el nostre dia, i cada dia per la que serà la nostra hora. El cos va esdevenir gel –“cuerpo de roca y alma de vidriera”– i ens vam proposar convertir la vida en una elegia lluminosa a través d’un lentíssim aprenentatge de la subtilesa. Josep Pla ens proposava un exercici literari: “Dibuixar amb una línia i mitja el vol d’un ocell”, i mentre ens trencàvem el cap per estar a l’altura, ell, amb aquest “i mitja”, ja l’havia descrit. Com que en la cerca de la subtilesa hi aplicàvem, amb una temeritat ingènua, una exigència heraclitiana (“un per a mi és deu mil, si és el millor”), de seguida ens vam adonar que tota manifestació creativa és vitalista. Si dedicar-li tanta energia a volar en una frase i mitja no era vitalisme, què redimonis era? Aviat vam ser conscients que l’exigència d’Heràclit ens quedava a anys llum, i llavors ens vam conformar amb la noblesa d’intentar escriure imposant-nos una gran limitació de públic: només per a persones bones. Proclamàvem: “un per a mi és deu mil, si és un lector”, i compartíem amb ell un secret, i el secret revelat donava pas a un altre, i aquest a un altre, cada vegada més pregon, fins que quedava una cosa, un no sé què, que se’ns escapava. Llavors teníem la delicadesa de contar els somnis i callar els malsons. Els malsons són covards; t’ataquen quan dorms i fugen quan et despertes. Els somnis emparen. Avui, 40 anys, 14 dies, 12 hores, 34 minuts i 15 segons (ara 16, ara 17) després, posem la vida en un alambí, la destil·lem gota a gota, apareix la inesperada tempesta –el plor de no se sap quins déus– que va empal·lidir l’or de l’estiu i se’ns posa a la medul·la una barra de gel –la roca, la vidriera– fins que ens empara Luis Rosales. Si nuestro amor fue siempre como una despedida, / cuando todo termine quedará lo más nuestro. // Ya he empezado a morir para aprender a verte / con los ojos cerrados. Así será mejor, / para toda la vida no basta un solo amor, / tal vez el nuestro sea para toda la muerte.