Estima'l, Déu

Que difícil és que el pensament sigui just, i que complicat expressar-lo de manera clara. A vegades em desperta a la nit el pare i em pregunta si ha de venir per a ell la primavera. Li dic que no és en aquest món i em respon: per què em parles, si no hi soc? A qui dels dos enganya la mort? Llavors m’exposa pensaments justos amb paraules clares. “No n’hi ha prou amb saber què és la bondat: hem d’encarnar-la”, em diu mentre m’alleuja les cicatrius dels remordiments i de tantes renúncies amargues, igual que feia quan jo era un nen i ell un home jove en els estius antics, rojos de sol i de talls de síndria. M’ho diu fluixet. Qui crida, perd. No per cridar, sinó per les carències que el crit delata. El seu cor, tan clar, encén el món. “Tranquil, he tornat amb la llum del sol”, i de seguida sé que parla de la llum que faltava el matí de novembre en què va creuar la porta tancada que separa la vida de la mort. Dels mestres no n’esperes certeses, sinó una noblesa en el pensar. I una lliçó: els teus actes no t’han de fer perdre mai el respecte per tu mateix. Tantas veces soldado, y sin embargo no defendí la casa de mi padre, diuen uns versos que ressonen dins meu des del dia que els vaig llegir. Podré heretar la seva pau davant de l’espill? Hi ha tanta soledat a la casa sense infantesa, la que obre de bat a bat la porta al sol dels seus records! El passat no passa si és memòria. Ningú no pot ser un bon fill si no sent l’alè del pare. Toco la carpeta dels seus dibuixos amb mans que no obliden els soldats de plom, i els olis i les aquarel·les i els pinzells i el cavallet i les pipes, i ell m’explica que l’amor a un fill és més bonic que un vaixell en alta mar, i que hem de gaudir de la bellesa abans que el temps mori als nostres braços, i que hem d’agrair els grapats de blat que descarrega la pluja, i que hem de ser fidels als records que s’impregnen de l’olor dels colors: sí, dels colors de la paleta que a les seves mans dona nova vida a les coses que valen la pena: els mateixos paisatges que ell va veure, els mateixos bancals de pa sota el mateix sol de foc.

Estima’l, Déu, com ell estimava totes les persones bones.

Estima’l com ell estima la seva dona i els seus fills, els meus germans.