PRIMERA ESMENA
Odia i t'equivocaràs
Un cent per cent de possibilitats d’equivocar-se acompanya qui té odi i rancor. Si Mauthausen i el gulag no van apagar la llum del món ni van impedir el vol de l’oreneta, què esperen aconseguir els botxins? La inutilitat de la maldat no és cap consol. Fa molta ràbia que el patiment de tants innocents no serveixi per a res. Cada pensament és una excepció a la norma general de no pensar. És desolador. Potser les coses només poden ser així. Perquè es faci la llum cal que sigui de nit. Hi ha tanta misèria al món, tanta abjecció, tanta vilesa, que no és estrany que tanquem els ulls per poder dormir. Que ens refugiem en els somnis, que són les engrunes de l’ahir. Els ulls ploren perquè hi veuen. El pitjor no és que no sàpigues què vols; és que no vulguis el que saps. Ser un mateix està molt bé, però val la pena un mateix? És veritat que un optimista sempre escriu malament: així està el món, però tinguem en compte que qui és seriós té poques idees, i qui té idees mai no és seriós. No ens agraden les coses que només són profundes; ens agraden les intenses. El que és profund va cap a baix, i a baix hi ha el límit de la terra; l’altura és més intensa, i més bella, i més profunda, perquè el límit és el cel. Si les coses es fessin realitat de forma immediata quan les desitgem, ens faria por desitjar. De manera que keep calm. El capritx és el més important. Poder esciure fancy a la porta del despatx. Fem que el ritme de la vida ens salvi. Ser música o ser mort. El ritme és temps, i el temps no és lineal: té meandres, corrents secrets, fluències i permanències, que és el que comproves quan passes una estona mirant una olivera de mil anys. Veure les coses amb massa exactitud és no veure-les amb exactitud. Sobra el massa. També el massa poc. Es pot fracassar per excés i per defecte. Canviem tant que quan recordem sentim vergonya aliena. Afortunadament. Deixem de ser joves, però i què? L’amistat mai no envelleix. Oblida l’odi i el rancor. Afila la vida com un llapis i copia al dictat. Si hi ha un substitut de l’amor és el record. A l’hivern arribarà la neu, la rosa blanca quan ja no hi ha roses, la que dona al cirerer una primavera el mes de gener, i ningú ens prendrà aquest consol. Els jardins els fan els anys.