Maduresa cereal

La sembra és el treball d’homes honrats que brinden amb vi per celebrar l’arribada de la pluja. Fes com ells. Escampa les teves paraules amb dits de terra i posa-hi el cor i espera que germinin, dona’ls maduresa cereal perquè algú pugui fer-ne aliment, com un tros de pa o de memòria. La vida no és només un fenomen molecular; és també astronòmic perquè rep l’energia del Sol. Després hi ha els sentiments. El sentir ens constitueix més que qualsevol altra funció psíquica. Les altres les tenim; de sentiment, en som. I després hi ha la grandesa, que no té res a veure amb la grandesa. Només és gran qui roman pobre enmig de riqueses; qui es fa petit per no ser desbordat per la maror del temps; qui et parla de branques que esgarrapen el cel i el cor; qui evita inútils baixades a les massa prestigioses mines del subconscient; qui t’abraça amb abraçades que et parteixen per la meitat; qui acaricia la pell dels silencis; qui sap que és millor morir a port que no pas a alta mar. “Avui tinc 2.500 anys i he sopat amb Sòcrates”, deia la baronessa Blixen. A mi em passa amb Bach. Em venen ganes de ressuscitar-lo per fer-me’n amic. La baronessa explicava això dels indígenes de Kènia: “Aquella gent no coneixia la rima; encara no l’havien descobert. Els deia coses que en prosa els haurien fet enfadar, però en versos rimats els divertien. Em deien: si us plau, parla com la pluja.” La baronessa va passar-se els últims anys de la vida menjant, només, ostres i xampany, i en això recorda Txékhov, a qui el metge va posar una injecció de càmfora el dia de la seva agonia i va ordenar que anessin a buscar un tub d’oxigen. Txékhov va dir: “És inútil. Quan el portin ja m’hauré mort.” Llavors, el metge va ordenar que portessin una botella de xampany. Txékhov va acceptar i va dir: “Feia molt que no bevia xampany.” Van ser les seves últimes paraules, i són bellíssimes, com tretes d’un conte seu. Com la baronessa, com Txékhov, el teu padrí sembrava llavors amb dits de terra, i hi posava el cor, i esperava que germinessin, i els donava maduresa cereal perquè algú en fes aliment –un tros de pa o de memòria– i brindava amb un gran vi per celebrar aquest final sublim.