Morirem com qui torna a casa

Si vols tenir coses a dir has de viure, primer, molt de temps amb els morts, i després guardar silenci. Llavors sí. Llavors parla. No existeix un diàleg més profund que escoltar els difunts. Mentre afrontem la vida, algú –molt lluny i molt a prop, al centre mateix del nostre cor– ens acompanya. Aspirem a comportar-nos amb lleialtat al difunt que tots portem a dins. Hi ha uns versos cèlebres de Bécquer que diuen: “¡Dios mío, qué solos se quedan los muertos!”, i jo penso que parlen dels vius, que som els que ens quedem. No tenim por de morir; en tenim que morin els estimats. El no-res és la gran creació de Déu, més que l’univers. No ens preocupa el final si arriba quan ha d’arribar, i la immortalitat de l’ànima ens fa patir igual que la de les taràntules. El que ens fa por és que el final arribi abans d’hora, o que arribi massa tard i ens deixi sense vida en vida. Ens agrada pensar que els difunts conserven el sentit de l’humor i miren enrere amb un somriure irònic cada vegada que repassen la batalla que sabien que tenien perduda, com ho sabem tots des del naixement. Està tan segura la mort d’atrapar-nos que ens dona una vida d’avantatge, i mentre dura aquesta vida tenim un repte de finor d’esperit. Hem d’estar a l’alçada dels records, sostenint-los. Quanta vida depèn de la nostra. El destí és la memòria, un lloc on tot flueix en la mateixa direcció. De manera que l’atzar és pura fe. Ressuscitem a través dels nostres fills i tenim el deure d’ensenyar-los el camí de la llibertat, a través del qual podran elevar-se a una condició només una mica inferior a la dels àngels. És possible, sí, que el no-res sigui la creació més gran de Déu, però en vam escapar quan vam néixer i no hi hem de tornar ni morts. Aquesta matinada arribarà la lluna implacablement blanca de les primeres nits de novembre, meló espectral de plata, i ens semblarà que hi veiem reflexos de sudari. Pensarem: “¡Dios mío, qué solos se quedan los muertos!”, i la misericòrdia dels versos despertarà els difunts. Arribem amb els anys a la nostra edat perfecta: eterns. Morir és ser arreu en secret. És només no ser vist. Morirem com qui torna a casa. L’eternitat espera les nostres pupil·les de ressuscitats.