Herois

Diuen els taciturns, vull dir quasi tothom, que s’ha de vigilar amb els somnis perquè resulta que a vegades es compleixen. Somiar no és gratis, afegeixen: s’acostuma a pagar car. L’altre dia feia un cafè en una terrassa i sentia els de la taula del costat dient que amb aquesta inflació no es pot arribar a final de mes, que les elèctriques es forren cobrant-nos unes factures monstruoses amb l’excusa de la invasió de Putin, que els Estats Units s’estan posant les botes mentre a Europa ens arruïnem, que tots els polítics són iguals... Llavors un home va explicar que havia aconseguit reproduir a l’hort les tomates de la infantesa, i en aquell moment la conversa va adquirir altura. Vaig pagar el cafè i me’n vaig anar a la carnisseria. Davant meu hi havia una parella d’ancians. “Per què compres tant de pernil si mengem com dos pollets?”, li va dir l’home a la dona, divertit. “Quant en posem, doncs, senyor?”, va preguntar la dependenta. “El que digui la dona! Sempre mana ella! Mana tant que quan jo treballava deia que no guanyava diners, i si ella deia que no en guanyava, és que no en guanyava. No guanyava diners i teníem dos filles estudiant a Barcelona. Com ho veu vostè això, jove?”, em va preguntar. Li vaig fer notar el seu evident error d’apreciació destacant-li que tenia molt més cabell que jo i va dir: “Això sí! El meu cabell és imbatible, i això que tinc dos càncers.” L’home de les tomates d’abans i el del cabell imbatible són els nostres herois. “Estas personas, que se ignoran, están salvando el mundo”, diria Borges.

Quan els diuen que a vegades els somnis es compleixen pensen: “Fantàstic!”, i si els expliquen que surten cars contesten que ells els cobren en forma de felicitat. Per ser feliços en tenen prou amb veure sense preocupació com llisca el temps. Si arriba un ocell i els canta a poc a poc són capaços d’entendre’l. Si busquen el diamant més bonic de la mar, el troben. La tardor els acompanya amb tot el seu fulgor. Saben que tot és màgia excepte la màgia, que té truc. I sempre porten a dins els versos de Li Po: “Viure i després morir, / heus aquí la sola / seguretat de l’home. / I ara ompliu-me la copa, és el moment / de buidar-la d’un glop.”