Un mico em xivarà la resposta

Hi havia una vegada dos amics, un d’estúpid i un de llest. Un estava sovint confús i no sabia què fer. L’altre triomfava sempre a les discussions i tenia resposta per a tot. Era l’amic estúpid.

Aquesta paràbola del rabí Nakhman de Breslev ve a dir que els que parlen molt tenen por del que porten a dins. La vanitat és més una interrogació que no pas una afirmació. Una cosa semblant diu Wislawa Szymborska. Té un poema que es titula Coses que sé perquè he llegit Wislawa Szymborska, i les cita. “Que no és fàcil desacostumar-se d’un mateix. Que a l’examen final serà un mico qui em xivarà la resposta. Que potser n’hi ha prou amb tocar Bach amb un tros de serra. Que el món no mereixerà la fi del món mentre la dona de Vermeer aboqui la llet a la seva gerra.” Hi ha almenys unes altres dos maneres de dir el que diuen el rabí i la poeta. Una és la de David Foster Wallace: «Hi havia una vegada dos peixos joves que anaven nedant i es van trobar amb un de vell que nedava en sentit contrari. El vell els va dir: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?” Els joves van continuar el seu camí una estona. Finalment, un dels dos va mirar l’altre i va preguntar: “què dimonis és l’aigua?”» Una altra és aquest microrelat anònim:

–Demana’m el que vulguis –li va dir Alexandre el Magne, l’home més poderós del món, al filòsof Diògenes de Sinop, al qual la tradició presenta vivint al carrer com un captaire.

–Que surtis del davant, que em prens el sol –va ser la seva resposta.

Sortiu del davant, estúpids triomfadors que ens preneu el sol i no sabeu què dimonis és l’aigua. La dona de Vermeer segueix abocant la llet a la seva gerra i en tenim prou amb tocar Bach amb un tros de serra. La vostra ambició neix de la vostra falta d’atenció. Entendre no és comprendre. Comprendre és acceptar l’abisme amb un altre. És un exercici de compassió. Hi ha coses de les quals no podem saber però de les quals no podem dubtar. No hi ha cap diferència entre creure i viure. Un pit-roig minúscul conté tots els regnes. La bellesa demana permanència perquè desafia la caducitat i aspira a l’eternitat. Per això l’amor i l’amistat, que són el motor de la permanència, falten a l’Infern. Morts ens veuran, però no diferents.