L'art que estimem

Hi ha una prova infal·lible per determinar la categoria de l’art. La de la pell de gallina. Diu Francisco Brines: “Donde muere la muerte, / porque en la vida tiene tan solo su existencia. / En ese punto oscuro de la nada / que nace en el cerebro, / cuando se acaba el aire que acariciaba el labio, / ahora que la ceniza, como un cielo llagado, / penetra en las costillas con silencio y dolor, / y un pañuelo mojado por las lágrimas se agita / hacia lo negro. / Beso tu carne aún tibia. / Fuera del hospital, como si fuera yo, recogido / en tus brazos, / un niño de pañales mira caer la luz, / sonríe, grita, y ya le hechiza el mundo / que sabrá abandonarle. / Madre, devuélveme mi beso.” Com un llop a la nit, l’art que estimem busca els rastres de la fe i l’estremiment. Té una fal·lera de nen immisericordiós, una bestialitat filosòfica, una exactitud forense. Construeix metàfores amb potència de foc: la flama d’una espelma que creix més en contemplar la bellesa de l’estimada. Té molta memòria, com els morts. És un lloc per estar, com l’amor. Perdona: és a dir, fa miracles. Està disposat a recórrer un desert per trobar un enlluernament. Admira. Afligeix. Alegra. Adverteix. Quixoteja: viu en primera persona el que llegeix i les burles dels que el prenen per foll són medalles que es penja. Combat dimonis interiors i tracta la bogeria com una germana bessona. Barreja passió i espiritualitat com si fos un duet operístic barroc. És carn que llegeix teologia; llengua en flames que bramen diables; fletxa i ferida; núvol que es dispersa igual que s’aclareix un pensament; secret que quan es conta en crea un de nou i aquest un de més pregon fins que s’arriba a un no-sé-què que mai no s’atrapa, que és el que tu ets. Demà al matí, quan t’afeitis, recita’t versos de l’últim llibre de Txema Martínez, guanyador del premi que duu el nom de l’home que demana que li tornin el bes. “Jo dibuixava l’arc de Sant Martí / i el món s’empastifava d’aquarel·les / roïnes, com monyons de l’iris ambre / fulgor del cel que mai posseiria, / fins que en un traç la teva mà venosa / obria el cel torcat i l’esblavava, / com a la platja blanca on vas voler / viure i mai no vas viure. / O com al cel del meu bressol les teves / mans absents, mare.” Pèls de punta.