La barba

Totes les trobades són més importants que les separacions. Abans de conèixer una persona hi ha un buit; després d’acomiadar-te’n, quan s’acaba la relació, aquest buit ja no existeix. Una vegada has trobat l’altre, és impossible separar-te’n completament. És deu mil milions de vegades millor haver sigut que no ser mai. Acostumeu-vos a suportar la separació, ens diu la Mort, perquè, tot i que és temporal, fa mal. Però és temporal, contestem desafiants. Hem de ser fidels al primer amor, el que ens va enlluernar a primera vista: la veritat. T’enamores quan no ets capaç de distingir la persona estimada del teu amor per ella, que sempre reneix. Els records que apareixen de cop són regals, com quan et trobes una cosa que donaves per perduda i brilla més perquè abans no eres conscient que la tenies. Quan sortim a tirar les escombraries recordem que en aquella hora sortíem de casa per anar de festa amb els amics. Així passa el temps. Tenir mala memòria és recordar el que s’hauria d’oblidar, i volem que la nostra sigui bona. Et diuen: no has de recordar, has de viure, però tu penses que si la vida és el que ens passa pel cap en cada instant, i em sembla una bona definició de la vida, poques vegades enveges els que et donen aquest consell. Es passen el dia criticant aquest i aquell, però criticar aquest i aquell és una avorrida manera de passar-se tota l’estona parlant bé d’ells mateixos. Estimar-te a tu mateix és consolar-te amb molt poc. Acostumeu-vos a la separació, ens diu la Mort, perquè, tot i que és temporal, fa mal, però li contestem que és temporal, i que la vida dura tota la vida, i que tota l’eternitat que necessitem la tenim ara i aquí, i que sabem que un miracle és el resultat de la fe multiplicada pel treball, i que aspirem a ser fantasmes entre fantasmes: homes i dones vius que apareixen a homes i dones morts. Més important que haver llegit és rellegir. L’horitzó ens convida a revisar records, com cirurgians que esquincen el món. La primera vegada que em vaig sentir important, i respectat, i considerat va ser quan en els meus vuit o nou o deu anys el pare ens va preguntar, abans de dinar, a la mare i als quatre fills, si volíem que es deixés barba. I vam votar.