Portes giratòries

Som el que no vam ser. Nostàlgia de llocs on no hem estat. Més que en les coses que vam fer, la consciència, llaga immortal, pensa en les coses a les quals vam renunciar fa deu i vint i trenta i quaranta anys, quan a les cases hi vivien tres generacions de veus. Quantes vegades hem contemplat els nostres futurs renunciats amb una barreja intensa de desencant i arravatament, com un fado sense pàtria. Revius la por apocalíptica de ser abandonat en la infantesa i l’amputació de la temuda separació en l’adolescència. El fill que no has tingut et demana de jugar amb ell i no saps què fer perquè és difícil negar-li res a un nen que no existeix. El sentiment és semblant amb el fill que sí que tens. Una emoció melancòlica i fonda. Amb el que tens, perquè saps –saps no; recordes– que tindrà vida pròpia i se n’anirà. Amb el que no tens, perquè saps –saps no; recordes– que sempre haurà de viure amb tu. Quan érem joves un poema d’amor era una trivialitat; un himne, una banalitat; una elegia, pura i buida retòrica. Avui l’elegia és el pa de cada dia, l’himne és una proesa i el poema d’amor és una declaració d’intencions amb què proclamem la nostra negativa a renunciar a l’estremiment. Al final es tracta d’això, d’aspirar a una felicitat estremida. Amalia Bautista: “Había que encontrar el punto justo donde azar y destino son lo mismo, el exacto momento en que la puerta giratoria te ofrece una salida”. L’aventura més gran de la llibertat és escollir una disciplina i sotmetre-s’hi amb lleialtat torera. Busquem estar alegres com només poden estar-ne els nens i llavors ens elevem, rectes i obedients com el fum. En aquest moment entenem que la millor arma de la intel·ligència no és la ironia: és l’humor. No l’irònic ni el sarcàstic: només el bondadós. Amor i humor: això és tot. Les ànimes amants, illes que suren, són avui ànimes germanes. El que no hem oblidat ens continua passant. Aquella part de la meva vida que va ser teva i aquella part de la teva que va ser meva ens passen avui, no ahir. Ens queda una porta giratòria i una muntanya de minuts en què amunteguem les estones que vam estar junts. A thing of beauty is a joy for ever, va dir fa dos-cents anys un poeta que no va morir.