L'enveja de Déu

Per què Déu no va demanar consell a algun expert abans de crear el món? Tu n’hi hauries donat uns quants, i jo uns quants més. El primer de tots, que eliminés la roïnesa que en un moment o altre a tots ens avergonyeix. Els retrets que ens fan els enemics són títols nobiliaris, i els que els fem nosaltres són aristocràcia per a ells. També Déu pot ser roí. De tant en tant, des que Caïm es va fer pagès i li va regalar la primera collita, ens castiga amb una sequera, se’ns menja tota la fruita i se’ns beu tot el vi. Llavors preguem, blasfemem i cantem, valgui la triple redundància. Per vell que sigui el tronc de l’arbre, la branca més alta, la més verda, des de la qual canta la merla, és nova cada primavera, més jove i més alta que mai. Els arbres que moriran seran la millor llenya, o seguiran regalant al paisatge la mateixa quietud, o seran bigues que sostindran cases, o es convertiran en peces amb què algú construirà vaixells que donaran la volta al món, banyats de sal i de sol i de gestes. Els arbres maleïts seran beneïts i donaran els millors fruits i seran per sempre temps. Déu ens llança una mirada funeral. Condemnat a la insuportable soledat dels immortals, ens té enveja perquè podem morir. Quan se’ns menja la fruita i se’ns beu el vi, d’on traiem la força per pregar i blasfemar i cantar? D’on el coratge i l’alegria per escalar el cim de cada dia? Dels nostres desitjos, que són més valents que nosaltres, i d’atresorar el secret de la imminència d’una revelació que mai no es produeix. Hi ha alguna cosa que se’ns escapa, una frontera que només intuïm, i això ens encoratja. Els monstres no moren mai, però els herois que els combaten tampoc. Tenim al cap el jardí com a espai obert a la transcendència. La floració com a embriaguesa. L’espera de la terra que vindrà. La certesa que els lliris llirejaran, i floriran al costat de les tombes, i anunciaran la resurrecció de demà. La vida sempre guanya la mort en el món vegetal. No trobarem la bellesa buscant la bellesa; la trobarem buscant la veritat. “Tota la ciència és aquí”, explica Eugénio de Andrade. Tota la ciència és en una dona que rega els seus quatre solcs de cols: mà precisa amb l’aigua, intimitat amb la terra, tenacitat del cor. “Així es fa el poema.”