Serem de nou a casa

Ningú no ha dit l’última paraula en la conversa interminable que suposa tota literatura. Conversa amb l’adolescent que vas ser, amb qui comparteixes ossos, data de naixement i uns amics i familiars que per a ell eren tots vius i per a tu només uns quants. Conversa amb els clàssics que t’expliquen que quan et despertes i et desentumeixes com la teva gata i no et cruixen els ossos, has de celebrar que tot va bé. Conversa amb els creadors que, com si fossin un embaràs, emeten batecs i palpitacions i et donen puntadetes: la vida que s’obre camí. Conversa amb el fons del teu cor quan has après a mirar-lo sense espantar-te. Conversa amb els morts. No hi ha diàleg més profund que escoltar els difunts. T’hi uneix un dolor transmès, una esperança innocent, una història que ve de molt lluny. És freqüent que a les làpides dels cementiris hi hagi una estrella a la data de naixement i una creu a la de la mort, però quants difunts no dirien: “Poseu la creu al principi i la llum de l’estrella al final.” Tot el que no sigui guanyar l’eternitat és una pèrdua de temps. El que hem viscut perdura. Es guarda en algun lloc. Quan sembla que s’apaga en l’oblit reapareix sigil·losament en una olor, en una veu, en una sonata. En l’aigua: el líquid en què passem nou mesos. De petits pensàvem que davall de l’arc de Sant Martí hi havia un tresor; potser després de la mort veurem que les nostres llàgrimes –diminuts focs a les galtes– eren monedes d’or. La merla canta avui exactament igual que en temps dels romans. Diu Vladimír Holan: “Que després d’aquesta vida ens despertarem / amb l’estrèpit terrible de trompetes i timbals? / Perdona, Déu, però em consolo / pensant que la nostra resurrecció, la de tots els difunts, / l’anunciarà el simple cant d’un gall.. Ens quedarem encara estesos una estona.. / La primera a aixecar-se / serà la mama. La sentirem / encendre silenciosament el foc, / posar silenciosament l’aigua al fogó, / agafar silenciosament de l’armari el molinet de cafè. / Serem de nou a casa”. Sempre havia pensat que el moment més commovedor és l’últim vers. Aquest “serem de nou a casa”. Ara m’adono que la gràcia són set paraules que apareixen abans. “La primera a aixecar-se serà la mama.”