La paraula aigua no mulla

La paraula gos no borda (Ferlosio). La paraula aigua no mulla (Millás). “La paraula poma no conté cap veritat sobre la poma, com la seva forma, el seu color, la seva olor o el seu gust. En l’espai entre la paraula poma i la veritat de la poma hi ha la poma. L’espai entre la paraula mort i la veritat de la mort és el més gran. Allà hi ha la vida. Entre la paraula veritat i la veritat hi ha la mort” (Tadeusz Dabrowski). La veritat és allò que provem d’amagar, i el repte és mostrar-la. El temps ens dona la raó com als bojos perquè també la memòria inventa, i n’hi ha prou amb canviar el relat de la realitat perquè canviï la realitat. Però la realitat no és la veritat. Descartes, amb Descartes, tots els prejudicis i poses en dubte el que et diuen pensant pel teu compte amb el cervell que tens posat entre els dos signes d’interrogació que són les orelles. Deixes de ser nen quan aprens a mentir-te a tu mateix i llavors et refugies en l’honor, que és una norma de conducta que respectes sense esperar que els altres la respectin. No deixes de fer certes coses perquè estan prohibides, sinó perquè senzillament no s’han de fer. El càstig de fer-les seria el menyspreu de tu mateix. El premi de no fer-les, obeir el teu interior i no una llei exterior. El silenci és l’única llengua que diu la veritat. Només s’hi sent el fluir del món immens. Hi veus les turbulències del teu caràcter, els meandres del teu gust, els accidents de la teva vida. El misteri que et defineix: només els embogits o els que estan rematadament equivocats es pensen que ho veuen tot amb meridiana claredat. Les roses floreixen dos vegades cada any. Davant d’aquest miracle fem el que s’ha de fer amb els miracles: no preguntar, ser només testimonis de tanta claredat, admirar, callar. En el silenci som capaços de perdonar, que és una cosa molt semblant a un miracle. Però sense passar-nos: qui tot ho perdona no perdona res. Passen els llocs, les cares, els noms. Passa aquella persona que volíem ser i no vam ser, però rebutgem el rancor perquè és un soroll insuportable. Per això ens agrada l’estrany idioma que diu la veritat. Et preguntes: què he de dir jo en aquesta llengua? L’animal ferit en el més profund de tu no contesta. Guarda silenci.