Així de senzill és l'univers

Desconfia de les frases fetes i dels consensos: són coercions perquè no defensis el teu pensament. La curiositat de voler mirar a l’altre costat de la muntanya, de voler provar la poma prohibida que ens expulsarà del Jardí de l’Edèn, de voler anar sempre endavant, fins al lloc on no se sap què hi ha, és el que ens distingeix com a humans en aquest món deixat de la mà d’un Déu que, si existeix, és molt mal comunicador perquè mai no sabem quines són les seves veritables intencions. Aquest grau d’amateurisme no s’hauria acceptat a ningú més. A vegades sembla un Nostresenyor de la senyoreta Pepis. La nostra primera obligació és pensar pel nostre compte i no combregar amb grotesques rodes de molí. És l’Altíssim una grotesca roda de molí? No podem descartar aquesta possibilitat, però també és possible que la saviesa consisteixi a no ensenyar-li a Déu com s’han de fer les coses, i que la felicitat no sigui altra cosa que conèixer en aquest món l’amor que ens permet veure els altres tal com els veu Ell. Diu una lletra flamenca: “Que te la perdone Dios / que tu fartita es mu grande / pa perdonártela yo.” És preciosa la humilitat del poeta que es considera més petit no només que Déu, sinó que la pròpia ofensa. Qui demana al Creador que perdoni una persona estimada ja l’està perdonant, encara que digui que no ho fa. En són prova el diminutiu i l’accent. Parlar de fartita en comptes de falta és tant com perdonar-la. En realitat, tots estem en fallida en aquest món. Amb tothom tenim deutes i amb Déu més que amb ningú. Hem begut aigua fresca a la font de la muntanya, ens hem banyat al riu a la primavera i a l’estiu, hem acompanyat els fills des del bressol fins a les cerimònies nupcials, hem tornat de la guerra amb algunes ferides i sense sang a les mans.. Arribem plens de deutes a la vellesa tranquil·la i només tenim per pagar-los la fèrtil memòria i els ossos i l’esquelet, però li hem robat el secret al món com qui roba una pera en una fruiteria. Si rodeges l’estimada amb els braços això és l’amor i tota la resta desapareix, i el teu cervell es posa en una dimensió del prodigi com les petites potes de la cadernera en les branques d’una pomera, i el blat se’n va a dormir amb una simple ordre del vent. Així de senzill és l’univers.