El cor de l'ànima

El gran Manuel Alcántara solia resumir la seva vida, després d’apurar el tercer whisky, d’aquesta inoblidable manera: “De las tres potencias del alma, memoria, inteligencia y voluntad, yo de memoria bien, de inteligencia regular y de voluntad mal.” Però tenia coratge, que és el cor de l’ànima. Tenir coratge és el que necessites per sortir ben parat de la reivindicació de la vida pròpia davant de les modes i les tendències que volen uniformar-te. Tenint sempre clar on vas. La primera cosa que fan els que no saben on van és eliminar les petjades que delaten d’on venen. Tenir coratge és ser amic del present. El passat i el futur te’ls donaran de torna. En el cas del futur a través dels fills. El nostre conreu. La nostra collita. La nostra terra. D’alguna manera aniran una passa més enllà i veuran el cim. Tenir coratge és creure en els fills, en el fulgor del futur, en els dies que no veurem. És lluitar sense tenir esperances de guanyar. Per això la fe és la primera de les virtuts i l’esperança, la segona: perquè sempre es comença a lluitar sense esperança. S’ha de ser valent per ser feliç. La Bíblia, gran experta en humanitat, ens encoratja a no tenir por. A vegades m’inquieta pensar que potser hi ha alguna obra de Bach que no he escoltat mai perquè en va escriure 1.080, però si això passa l’escoltaré al cel perquè és impossible que Déu no escolti la música de Déu. A vegades m’inquieta pensar que potser hi ha algun fragment de la Comèdia de Dante que no he llegit mai perquè fa anys que m’acompanya llegint-la a trossos i és així com s’ha de llegir, perquè qui ho fa d’una tacada coneix tan poc el llibre com el passatger d’un avió el paisatge que ha sobrevolat. Si me’n falta un fragment el llegiré al cel i m’entretindré buscant les 7 diferències amb la tercera part de l’obra, la del Paradís. Segur que l’amor que mou el sol i la resta d’estrelles no en serà cap. Tenim tres evidències: una, que entrarem al regne del cel; dos, que hi entrarem ferits, i tres, que hi cantarem com els àngels. Negres, afegirà Machín. I després hi ha l’art, que és una forma d’estar al món. I l’escriptura, que és una forma d’escoltar l’ànima. I la música, que és una forma de negar la mort. I l’única mirada veritablement admirable, que és la pietat.