Presents

Voltaire només demanava una cosa a Déu: “Que els nostres enemics siguin ridículs.” Nosaltres ampliem el prec respecte a algun amic, i ell fa el mateix, i Déu acostuma a ser generós amb tots. “Lliureu-nos, Senyor, dels nostres amics, que nosaltres ja ens lliurarem dels nostres enemics”, pensem després de veure El Padrí, la trilogia terrible i grandiosa en què Shakespeare hauria reconegut el seu món. Aquest estiu he intentat veure, una altra vegada, les tres pel·lícules seguides i m’he adormit, una altra vegada, perquè 9 hores són moltes encara que siguin d’obres mestres, i quan m’he despertat i he vist, una altra vegada, la commovedora escena final de la tercera part, aquell crit de Michael Corleone quan maten la seva filla, aquell crit que ens deixa de pedra i ens tenalla els músculs, aquell crit estremidorament mut que ens esborrona, quan m’he despertat en aquesta escena impressionant he pensat, una altra vegada, que aquesta mena d’apologies de la violència, encara que siguin obres d’art, tenen alguna cosa d’abominable. El mal és fascinant i el bé avorrit a la ficció; el mal és avorrit i el bé fascinant a la realitat. El cinema associa l’excés d’intel·ligència amb la psicopatia, però la majoria d’assassins són idiotes. Diu Ramón Eder: “La ironia és una saviesa menor que davant la duresa de la vida elegeix la veritat i el somriure. Una elegància ètica, un estil, una filosofia de butxaca només superada per la bondat i la música de Bach.” Només la música de Bach està a l’altura de la bondat. M’agradaria escriure aquests articles amb una gran limitació de públic: només per a persones bones. Compartir amb elles alegria. Fe. Entusiasme. Tenir la delicadesa de contar els somnis i estalviar els malsons. Els malsons són covards; t’ataquen quan dorms i fugen quan et despertes. Els somnis emparen. L’altre dia vaig anar a veure la mare i quan me n’anava, baixant les escales, em va dir: “Sembles ton pare. Ets igual de bo.” El cor garapinyat d’una emoció sense contemplacions, d’un impacte brutal. Set paraules que et desperten, t’enfonsen l’ànima, et deixen glaçat. Els morts no descansen en pau. Compleixen a la perfecció la seva obligació d’estar presents.