Pare nostre

No és la raó el que acaba amb una passió: és una passió nova i més forta, i correm el risc de passar-nos de frenada. Todas as palavras esdrúxulas, como os sentimentos esdrúxulos, sao naturalment ridícules, explica Álvaro de Campos. Amb l’arribada de la tardor projectem els nostres fantasmes. Tremolem quan pensem que els monstres que més temem són dins nostre. Constatem que la recargolada naturalesa humana és capaç de voler la destrucció d’allò que desitja. Sentim un gran desemparament quan veiem des de fora, durant la confusa adolescència i en molts moments de la maduresa, un món al qual pertanyem però on no podem entrar. Sabem que el passat condemna tothom. I no obstant tot això, el mes de novembre fermentarà els records dels morts sota terra, i el de desembre abocarà el sol a l’abisme, i el solstici d’hivern el farà renéixer des de les tenebres, i el mes de gener ens tornarà la fe en la immortalitat de totes les hores perquè tindrem cada dia dos minuts més de llum de primavera. Aquesta és la passió nova. La més forta. Si algun dia oblidem que la llum de primavera ve del fons de l’univers a donar nova energia a la nostra vida és que estem morts. Alcem la copa i beguem. Seguir vius és la victòria. Per viure hem de demostrar que no estem morts per dins. L’home del paleolític ja devia advertir que el sol continua el seu ofici implacable sense comptar amb les tempestes del cor. Hi ha un abans i un després de la conversió a la gran religió de la nostra vida, la religió Johann Sebastian Bach, pare nostre que esteu en el cel, primera pedra des de la qual edifiquem una església, esclat originari d’un univers que segueix en expansió i ens convenç que podem fer totes les coses, també les que no podem fer –sobretot les que no podem fer–, pare nostre que esteu en el cel i ressusciteu els morts i ens ensenyeu que el món és un secret a la vista de tothom, i que per estimar prou s’ha d’estimar massa, i que la moral no ens serveix per ser feliços: ens serveix per ser dignes de la felicitat, i que mai no hem de renunciar a escriure cartes d’amor, plenes de paraules esdrúixoles i sentiments esdrúixols, perquè al final só as criaturas que nunca escreveram cartes de amor é que sao ridículas.