Amb tu

Quan vam néixer vam escapar del no-res. No hi hem de tornar ni morts. Tenim, només, la maduresa, les tietes que eren tan joves i nosaltres no ho sabíem, el plaer de llegir de matinada al menjador de casa, sols com sentinelles, mentre tots dormen, la multitud que ens ha envaït els últims anys, arrugues i tristeses i penes i xacres i calamitats i tares morals, la vellesa des de la qual aviat contemplarem el meravellós abisme de la vida que cau sobre el nostre cor, gota a gota, sense treva, les dècades de cabells blancs i de taques i de culpes que són dècades que li hem guanyat a la mort, els dies de flors insòlites i llunes fluorescents que són dies tristos si m’enfado amb tu. Tots som fills de les nostres obres. Les que fem amb elegància troben un reflex que multiplica la llum com els espills del paradís. Les que fem amb delicadesa s’encenen com un llamp. I després hi ha la humilitat, que és un refinament. El com és fonamental. El com és la literatura. Què és, la literatura? Allò que va de dins cap a fora. Atrapem la veritat quan som capaços de donar a les paraules un sentit que mai no podran acceptar, ni tan sols imaginar, les persones que tenen una mentalitat tecnocràtica. Es tracta de distingir, entre tots els mots, els que són importants. Un bebè és un ésser deficient, inconscient, invàlid, desvalgut, inerme, estimat. La paraula important és estimat. En tenim prou i de sobres amb una engruna de la taula de la realitat. La veritat s’ha d’explicar amb delicadesa, tal com s’explica a un nen un llampec, i ha d’enlluernar a poc a poc perquè no ens deixi cecs. No podem escriure res que sigui veritat si abans no hem estat a l’infern. Florim en un abisme. Com no hem d’enyorar-nos una matinada de novembre llegint al menjador de casa mentre tots dormen arraulits als braços de Déu amb tota la vida per davant i la promesa del cel! Quin lloc, el cel! És impressionant fins a quin punt pot ser commovedora una veu. La teva no l’oblidaré mentre visqui. Et dec uns dies de tardor, una certa felicitat i uns poemes que em va dictar la pluja quan em feies més mal. Tinc els anys rere meu i no tinc por a les nits i ni tan sols temo que no hi siguis perquè el dia que no hi siguis trucaré tothom per dir-los que has ressuscitat.