La valentia dels pares
La bondat ha de ser intrèpida. Això hem après dels pares, no amb les seves paraules sinó amb els seus fets. La paraula dels que tenen paraula no es diu. Es fa. Saber és relativament important. A Kant ja ens l’explicarà Déu. Important és que els rellotges siguin analògics perquè hi hagi relació entre l’espai que recorren les agulles i el temps que tarden a recórre’l. Important és fer el que et doni la gana sense que ningú prengui mal, que és el que fa Cervantes amb el Quixot. Important és equivocar-nos en tot menys en les coses que més estimem. Important és contemplar com creix el tronc de l’olivera mil·lenària durant l’hivern. Diu Machado: “Y volver a sentir en nuestra mano/ aquel latido de la mano buena/ de nuestra madre.” No la mà bona de l’amant; la de la mare. En la de l’amant sentim la pell i l’ànima; el batec, només en la de la mare. Tots ho recordem nítidament. Que profunda que és la veritat. Que misteriosa. La poesia: “Unas pocas palabras verdaderas.” Les poques paraules veritables les coneixem quan arriba l’hora exacta de la serenitat transcendida, l’hora precisa de la dignitat, aquella en què ha mort el cant de l’últim grill i encara no ha nascut el del primer ocell, i just en aquell moment, parlant de coses petites, t’adones que són grans. Les cançons no envelleixen. Si en sents una de la teva infantesa cantada per una criatura d’avui et sonarà fresca i divertida, com recent nascuda. Si conservéssim l’enlluernament infantil tot ens semblaria nou i no perdríem el temps en modes estrafolàries, que són la manera que tenim els adults de combatre l’avorriment. Creiem –creem– per reivindicar l’estranyesa d’estimar tant els que ja no hi són. Ens meravella com pot estar tan present algú que se n’ha anat. Els que han estat estimats són immortals i parlen per la nostra boca, i això farem avui en què, com tots els dies de Nadal, tornarem a ser petits en la festa més brillant de l’any, que celebra el naixement d’un nen. Com el sol que cada dia és vell i és nou –el sol infantil de l’hivern–, així és la bondat que intrèpidament, amb proves, amb fets, amb unes poques paraules veritables que no es diuen sinó que es fan, ens han llegat els pares, el nostre únic argument.
