Saben que tornaran

És estremidor veure com es fan petits els que se’n van. La bellesa extrema sempre frega l’absència, sigui per distància o per fragilitat. Els astres són immutables, però molt llunyans; les flors les tenim aquí mateix, però es poden trencar en qualsevol moment. El menyspreu neix del desconeixement. Conèixer només es pot fer des de la distància. El millor crític analitza les obres amb una mirada funeral, com si tots els autors haguessin mort. La condició humana no canvia. Si ho fes, Dante i Shakespeare només interessarien als historiadors, però interessen a tota la humanitat i sobretot als valents, que sempre són els primers que se’n van perquè viuen intensament. Els covards duren més però viuen menys. La resignació és l’anèmia del caràcter. El dolor explica el temps i l’alegria, l’eternitat. Els coratjosos són alegres perquè saben que l’èxit consisteix a no necessitar-lo, i la felicitat també. Les persones que parlen molt tenen por del que porten a dins. La vanitat és més una interrogació que no pas una afirmació. Diu una paràbola jueva: “Hi havia una vegada dos amics, un d’estúpid i un de llest. Un estava sovint confús i no sabia què fer. L’altre triomfava sempre en les discussions i tenia resposta per a tot. Era l’amic estúpid.” És estremidor veure com es fan petits els valents que se’n van lacònicament, amb moltes preguntes i sense cap resposta, amants de la gloriosa luxúria del dubte, després que hagin estat tantes vegades els nostres aliats més poderosos per vèncer els monstres de davall del llit, i a pesar de la seva marxa dolorosa ens desentumim cada dia com una ossa que es desperta després d’hivernar i s’alça com una aparició negra per esmolar les seves ungles contra el silenci dels arbres, una foscor enlluernadora que baixa per la muntanya amb les seves dents blanques i la seva absència de paraules i el seu amor perfecte, i ho fem cada matí perquè sabem que els camps de blat tornaran a onejar amb la brisa de la primavera com cabelleres de fills on creix el pa de la nostra vida. Morir per ressuscitar. Aquesta és la promesa de la llum del solstici d’hivern. Per això les persones estimades es deixen coses –les ulleres, un llibre, la pipa– quan se’n van. Perquè saben que tornaran.