Que em bombin!
Som l’instrument amb què interpretem la música de la nostra vida, i el primer que hem de fer és afinar-lo. No és fàcil perquè tenim moltes arestes. Diuen uns versos de Catul: “Lèsbia sempre està parlant malament de mi, però no deixa / d’anomenar-me. Que em bombin si no m’estima. / Que en què ho noto? En el fet que jo estic igual: sempre / l’estic posant verda, i que em bombin si no l’estimo.” El poema va ser escrit fa dos mil anys i s’ha escrit avui mateix, i les dos coses són certes com ho és aquest amor contradictori que ningú no pot entendre. És el que tenen els autors clàssics, és a dir, actuals. Com els animals, són bons per pensar. I bons, sense més. Els uns i els altres. La cultura consisteix a descobrir mediterranis que ens consolin quan la vida trontolla i coixegem de les dos potes igual que si fóssim ànecs. Quan ens deixa una persona estimada volem que sigui feliç per egoisme. Que prefereixi la felicitat a la nostra companyia només és trist; que la infelicitat sigui millor que nosaltres per a una persona que estimem és depriment. Per sostenir-nos ens agafem a la certesa, que és la fe del filòsof, per dir-ho benèvolament. Una cosa morta, per dir-ho sense embuts. Quan ens adonem d’això, la vida s’enfosqueix i és justament en aquest moment que l’amor, com si dissipés la boira, o potser amb la llum d’una candela, ens l’aclareix. Una pregunta-resposta de Keats ens explica el secret: “Hem de renunciar a la fe només perquè no és veritat?” És important que anem a poc a poc, amb la mandra i la precisió d’un aforisme, o potser d’un epitafi, que ha de ser breu, ai, com la vida. La rectitud moral mai no és la distància més curta entre dos punts i les dreceres sempre allarguen el camí. “Te quiero y hace noche y frío”, deia Cortázar. No ens fa por la soledat en nits sense esperança perquè en tenim prou amb la felicitat d’imaginar el retrobament que mai no es produirà. Ens apartem de la festa i ens arriben només ecos de música i crits cada vegada més llunyans i ens segueix l’alta lluna i xiuxiuegem amb ella com dos enamorats, tan segurs de la nostra bellesa que som incapaços de sentir rancor, com si fóssim paons reials. Ningú no sap per què s’acarnissa tant amb nosaltres el cel, però que ens bombin si no l’estimem.
