No necessito res més
Només un Déu que és Amor ha pogut crear-nos així, tan desitjables i tan terribles. En realitat, qualsevol instant és tan intens i temible com tot el que és bell. La clau és apropar-nos al misteri i, sense preguntar res, guardar al cor tot el que vegem. No hi ha res més misteriós que la normalitat d’un dia qualsevol en què no passa res, a excepció del temps. Estimar és escoltar com ressona en l’altre el millor de tu. La llum que il·lumina el miracle minúscul del dit petit d’un nadó que estimes no prové del cel sinó de la teva infància i avança cap a un lloc on ja no hi ets, però on l’esperes. La bellesa és l’eternitat aquí baix, però Déu també la vol allà dalt. Ho explica Wislawa Szymborska al poema Ella Fitzgerald al cel: “Li resava a Déu, / li resava ardentment / perquè fes d’ella / una feliç xiqueta blanca. / I si ja és tard per aquests canvis, / doncs almenys, Senyor Meu, mira quant de pes / i treu d’aquí com a mínim la meitat. / Però el misericordiós Déu va dir No. / Simplement li va posar la mà al cor, / li va mirar la gola, li va acariciar el cap. / I quan tot hagi passat –va afegir–, / m’ompliràs de joia venint a mi, / la meva alegria negra, el meu tonell cantador”. El temps és un escriptor que millora les obres, un escultor que poleix les formes, un artista que porta la vida a la serenitat. Volem viure a poc a poc i morir de pressa. A la mort l’hem de tractar com a aquella persona pesada que ens molesta tocant-nos l’esquena mentre estem entretinguts en alguna cosa més interessant, és a dir: mentre estem entretinguts en qualsevol cosa. L’animal moribund no té por ni esperança; l’home espera el final tement-ho i esperant-ho tot. Per tant: l’home ha creat la mort. La malaltia en els dies finals és com si et porten el compte de cop. Podràs pagar-lo? Sí, però no amb diners. Li diràs a Déu: Senyor, estic en fallida. Amb tothom tinc deutes i amb tu més que amb ningú. He begut aigua fresca a la font de la muntanya, m’he banyat al riu a la primavera i a l’estiu, he acompanyat la filla des del bressol, he tornat de guerres amb ferides i sense sang a les mans. Arribaré ple de deutes a la vellesa tranquil·la i només tindré per pagar-los l’esquelet i la fèrtil memòria. No necessito res més.
