Ulls

Hi ha un vers de l’argentí Diego Roel que diu: “Una lagartija irrumpe en el cuarto: me mira con los ojos de mi padre.” Una infinitat d’ulls observen el món. Ulls d’elefants, ulls d’ocells, ulls d’insectes que miren colors. Mars. Tarongines. Músiques. El temps sense temps dels nens. El temps que pertany a uns altres perquè ens vam distreure un moment (una pintura, una cançó, els núvols) i ens van prendre el lloc aquells animals estranys, els joves. Els adolescents que només s’entusiasmen per coses que no entenen i sempre estan entusiasmats. Les criatures com déus que moriran, com el déu que vam ser nosaltres, sense culpa a la creu dels anys. L’últim sol de la tarda en solitàries places de ciutats velles com a símbol de la finitud humana. El no a l’amor de la teva vida que demostra que la fi del món no és un esclat sinó un plor, i també que hi ha covardies que exigeixen coratge. Ulls de vius, però no només. “El mercado de Cádiz”, diu Felipe Benítez Reyes, “es algo así como la despensa del dios Neptuno; los pescaderes espolvorean continuamente con hielo picado su mercaduría, y los peces parecen amortajados en montones de diamantes, y sus ojos de pánico se deforman con los prismas del hielo picado, y todo parece una visión calidoscópica de ojos muertos: mires a donde mires, ves ojos muertos que te miran”. Ulls de vius i ulls de morts i l’ull gran de la lluna que ha vist tants patiments i tantes resurreccions. Tota mirada és una antologia: així de capriciosa és la vida. A casa meva és estrany que em miri una sargantana perquè el seu destí normal és ser una joguina de la meva gata. Fa bé, la gata. Hem de burlar-nos una mica de quasi tot i molt de quasi res. La visió còmica del món és una prova de l’existència de Déu: la vida és massa grotesca per no tenir un creador. Sense humor cap jueu hauria sobreviscut al segle XX. Billy Wilder deia que la decisió de marxar no va ser seva, sinó de Hitler, i Wittgenstein creia que una obra filosòfica havia d’estar feta enterament d’acudits. En els ulls de la meva gata que busquen una sargantana hi veig els ulls de Déu, que en té prou amb deixar sola una fulla en un arbre devastat per una tempesta per demostrar que té sentit de l’humor.