Déu és un tigre
Hem comprat un cotxe nou i ens hem quedat el vell perquè la filla es treu el carnet i necessitarem els dos. El nou és literalment fantàstic, millor en tot, però l’altre dia vaig agafar el vell i hi vaig posar una música meravellosa amb una cosa que els paleoantropòlegs coneixen amb el nom de CD, i que alguns australopitecs encara fem anar, i vaig pensar: “M’encanta aquest cotxe!” A això aspirem tots: a portar una música a dins que ens faci millors malgrat totes les circumstàncies. Hi veiem, en aquesta música, una fe que ens fa senyals llunyans i volem desxifrar-los. Jo crec. No sé en què, però crec. Pots parlar de Déu com una metàfora, com pura metafísica, com fantàstica literatura fantàstica, i ningú se’t queixarà, però malament si en parles com una realitat indiscutible, com un tigre la sola presència del qual t’imposa una conducta condicionada per escrúpols: seran molts els que et desacreditaran perquè no volen sotmetre’s als ulls exigents del tigre de Bengala. És, Déu, l’hereu de l’abundància del món. Una campana fonda igual que un record. El nadó adormit que respira al centre de l’univers amb cara de Buda etern. Sabem que Déu no existeix, però si no creiem en Déu acabarem creient en qualsevol cosa, i quan dic qualsevol vull dir qualsevol. Creiem, solemnement, en res. Creiem perquè tenim Esperança. No és el nostre Enteniment el que creu, ni la nostra Voluntat, ni les dos coses a la vegada: som Nosaltres. Creiem en el Paradís i l’Infern, que són el sostre i el terra de la llibertat que som. Sabem que només qui és amo d’ell mateix és lliure, i que ningú no és amo d’ell mateix si no és capaç de mirar, en soledat, i sense espantar-se, el fons del seu cor. Creiem en els llibres que ens protegeixen perquè hi veiem les turbulències del nostre caràcter, els meandres del nostre gust, els accidents de la nostra vida. La nostàlgia de la veritat. El misteri és inseparable de la veritat: només els bojos i els que estan rematadament equivocats es pensen que ho veuen tot amb meridiana claredat. Atresorem misteris i enigmes per acabar morint sense entendre, tal com moren els animals, i llavors ens queda la Fe, aquella música que portem a dins i ens fa millors malgrat totes les circumstàncies.
