60

Llegeixo en un estudi que el nivell màxim d’intel·ligència es dona als 22 anys i que a partir dels 27 comença a disminuir, però es pot seguir aprenent fins als 65. Si això és cert, des de dilluns passat a mi em queden exactament 4 anys i 51 setmanes per seguir aprenent. Respiro agraït. Quants paisatges, quants amors, quants miracles caben en els 1.818 dies de 4 anys i 51 setmanes! I després, si visc deu anys més, tindré deu anys per mirar el món, llegir, estar amb mi. L’atzar, sempre tan generós, ens regala arbres de papallones verdes, somnis de nens guardats en capses de llapis, solars buits que somien finestres altes, records d’una vida que passa veloç des del precís moment que aprenem que el pa de seguida es fa dur. Després descobrim que viure és com llegir: has de trobar la velocitat adequada. Si ho fas massa lent, no entens res; si ho fas massa ràpid, tampoc. Hem de fer com el vi, que es pren el seu temps fins a arribar a la copa. In vino veritas. Cal trobar un ritme sensat, aristotèlic, aristocràtic. El món no és un planeta. És la història de la humanitat i el seu destí, a partir dels quals el món adquireix la qualitat d’ofrena. No crec que amb aquests materials ens costi gaire fer-nos mereixedors del dret al silenci que és la condició necessària per poder guardar totes les coses al cor, i llavors ningú ens podrà privar de sentir-nos com Adam el primer dia del paradís. Ens direm: “No tenim res, a excepció de tot el que estimem i l’univers.” Arribats a aquest punt, amos de la pau, la mort deixa de ser un enigma: és una ascensió. L’arrel de la vida és l’amor. Per això és tan ocult i profund. També l’amistat, aquella virtut que tants defectes tapa. Hi ha un moment en què apareixen esquerdes per on es cola la pena del món, i llavors ens salva de l’abisme la creença en la decència última de totes les coses. És el patrimoni que compartim els creients i els ateus il·luminats. Oblidar el cor ferit, buscar llum il·lusòria amb fe d’impressionista, plorar sense preguntar l’origen de les llàgrimes. Aquesta és la manera de convertir la vellesa en una obra d’art. Es tracta de mantenir en forma una ànima insaciable que atregui la serenitat. El final de la vida consisteix a dir-se adeu en un espill.