També la memòria inventa

Arribo a Tàrrega una hora abans del que havia previst i demano un cafè en una fleca per fer temps. Toquen a morts. Entren clients. Compren. Surten. Qui ha mort? La tal de tal. Ai, pobra! La vaig veure apurada l’altre dia. Sí. També n’estava la noia que la cuidava. Què són els ‘reganyats’? Dolços de pinyons. Els fem poc perquè són cars. La mort li passa la mà per la cara al temps com a tema de conversa. És imbatible. Diuen que als pobles i a les ciutats petites hi ha poca vida, però quan hi ha un funeral la cosa s’anima. Als diaris mimem les esqueles perquè es llegeixen molt. Hi ha un fons d’esperança en l’interès pels difunts perquè sospitem que la dignitat té una essència espiritual, és a dir: sobrenatural. Només la vellesa de l’home digne no és sinistra perquè només la dignitat no envelleix. Les decepcions són majúscules: tots els enemics mortals hem començat sent millors amics, però el que guanyem amb els anys supera el que perdem. Presumir de joventut és una bestiesa perquè es deixa de ser jove molt ràpid. Connectar-nos amb la tradició és una manera d’alliberar-nos del degradant esclavatge de ser fills d’una època. Com la del xiprer, l’ombra dels avantpassats és allargada, i no només dels de sang. La riquesa espiritual és transmissible, i a més sense pagar impostos. La caiguda de la Segona República és una tragèdia que ens va passar ahir. Tots tenim 2.500 anys i hem sopat amb Plató. Ens passem la vida preguntant-nos si adorem Déu perquè és Déu o és Déu perquè l’adorem, i abans de resoldre l’enigma descobrim que l’objectiu que ens importa és arribar al final, a l’hora en què ja no esperem cap tren, amb la delicadesa de la neu i el fervor dels ateus. També la memòria inventa, i això ens evita extraviar-nos en el laberint dels records. Així vivim la cendra dels capvespres sota la banda sonora del cant de les garses mentre l’amor fa que el món s’enfonsi més a poc a poc i les campanes toquen a morts, de moment, per uns altres. Envellir és apropar-te a l’espill que et permetrà saber qui ets abans que la mort esborri dels teus ulls les imatges que has pastat durant dècades, igual que si fossin pa. Volem viure com els nens, però més a poc a poc.