Una mentida que diu la veritat
Una mentida que diu la veritat. Això és l’art. La veritat consisteix a saber que no hi ha res que no tingui misteri, descobrir què estimes exactament en allò que estimes, entendre que només l’enigma explica les paradoxes de l’ànima, comprovar que les estrelles brillen amb la llum dels milers d’ulls que les miren, descobrir que escrius poemes durant un munt d’anys sense que ho sàpigues, adonar-te que de les tres lletres de la paraula art n’hi ha dos d’amor i dos de mort. Amor i humor. El 22 de febrer de 1962, un capellà va administrar l’extremunció a Julio Camba, que no recordava el Pare Nostre, ni el Déu vos salve Maria, però sí el Cuatro esquinitas tiene mi cama, cuatro angelitos guardan mi alma. “Serveix?”, va preguntar al mossèn el pobre Camba, divertit fins a l’últim alè. L’escriptor gallec dominava com ningú l’art de no prende’s seriosament. Tenia un talent especial per revelar el que és ridícul (“los hombres no son buenos ni malos: son absurdos”). Amor i honor. Deia Calderón: “Tuve un amor y tengo honor / y esto es cuanto sé de mí”, i nosaltres no necessitem res més perquè amb això, només amb això, en tenim prou i de sobres per aixecar, igual que si fóssim Horaci, un monument més durador que el bronze. Una mentida que diu la veritat. “El aplauso fácil tú nunca lo buscaste”, deia Cernuda, “y menos cuando fuera su precio una mentira”. La insinceritat mata el llenguatge. Els herois es fan des de dins, des de la lluita de l’ànima per reconèixer la veritat. Han de vèncer la mentida interior i enfrontar-se a la sinceritat des de la soledat. Només presumeix de moderació qui s’avergonyeix de la seva opinió, com si només fos vàlida en dosis moderades. En dosis moderades fins i tot el verí és bo. Només les coses admirables valen més com més n’hi ha. Dos lletres d'amor i dos de mort. Les lletres de la paraula art. Amor i humor i honor i mort. Quan Txékhov agonitzava, el metge li va posar una injecció d’alcanfor i va ordenar que anessin a buscar un tub d’oxigen. Thékhov va dir: “És inútil. Quan el portin ja m’hauré mort”. Llavors, el metge va ordenar que li portessin una botella de xampany. Thékhov va acceptar i va dir: “Feia molt que no bevia xampany”. Van ser les seves últimes paraules, i són bellíssimes. Com tretes d’un conte seu. Una veritat que diu la veritat.
