Fe

A qui li importa la por, el mal, la decepció si un instant amb tu és més profund que tots els oceans. Quan ens vam començar a veure no podíem donar crèdit el que veien els nostres ulls. El primer que vam veure va ser la nostra fe. Fe que som més forts que nosaltres. Fe que quan ens allunyem ens tindrem l’un a l’altre per recordar-nos que hi ha un camí per tornar a casa, la nostra torre de Montaigne. Fe que des del fred de l’hivern ens regalarem el sol que il·lumina les ànimes. Fe que el nostre entusiasme s’assembla a l’eternitat. Fe que serem immortals quasi tots els dies de la nostra vida, i ens diran: “Menys un”, i respondrem: “Però només un.” Fe que som uns privilegiats que tenim dos cels, igual que les ciutats que tenen mar. Hem après a no guardar rancor als qui menteixen. Tots mentim perquè el dolor és la mesura de la veritat. Quan érem petits ens deien que semblàvem andalusos de tant que exageràvem i la hipèrbole sempre ha estat el nostre territori preferit, però segur que entrarem al regne dels cels perquè el dia del judici final ens preguntaran: “Heu estudiat tot el que havíeu d’haver estudiat?”, i direm: “No.” Ens preguntaran: “Heu pregat tot el que havíeu d’haver pregat?”, i direm: “No.” Ens preguntaran: “Heu fet tot el bé que havíeu d’haver fet?”, i direm. “No.” I llavors sentenciaran: “Heu dit la veritat. Per amor a la veritat, mereixeu entrar al regne dels cels.” Pobra mort que sap que sempre serà el que ens falta mentre vivim. Es desespera quan veu que, tenint poder per treure el sentit a totes les coses, no el pot treure a una fe en què, com si fos un embaràs, hi sentim puntadetes, palpitacions, batecs: la vida obrint-se camí, la llum que salva el món que portem a dins. Viure és construir futurs records que provocaran futures melancolies i futures enyorances. Busquem una cascada d’ecos, una festa de ressonàncies interiors. El més freqüent és arruïnar-se per haver gastat massa en la prosa de la vida. Haver-ho fet en la poesia és un honor que ens dona una gran categoria. Hi ha una pluja solitària que mai no ha deixat de calar-nos l’ànima des del dia que van ser un sol batec els nostres cors i la mar, i l’eternitat espera les nostres pupil·les de ressuscitats.