Déu sempre s’obre pas

A partir de certa edat és impossible estar sol. Vagis on vagis, portes a dins un munt de fantasmes. Al cementiri dels Reis de Ginebra descansen molt a prop un de l’altre Borges i Calví, el primer sota una pedra mig amagada per les herbes i el segon sota una làpida més discreta encara, només amb les inicials J.C., a anys llum de les pomposes tombes dels papes que va combatre, donant en la mort la mateixa lliçó d’austeritat que va donar en la vida. De què parlaran l’escriptor i el teòleg en un lloc tan pacífic? Ens imaginem Borges explicant que la seva mare, que era molt catòlica, feia anar cada dia dos capellans a casa perquè el fill recuperés la fe, i un dels mossens només recitava el catecisme, com si Borges fos un nen, però l’altre, un jesuïta, era molt intel·ligent i semblava haver-ho llegit tot. “Sospecho que él, como yo, tampoco cree en Dios”. Aquell jesuïta era l’actual papa. Entre Borges i Calví hi ha tres làpides. Al mig, la d’un jove mort en accident de trànsit als 30 anys. A la seva dreta, la del seu pare; a la seva esquerra, la de la seva mare. Tots dos el van sobreviure. A la del jove hi ha una inscripció que sembla resumir la seva idea del paradís: “Una dona que m’estimi, una mica de música i molt silenci”. No li faltarà cap de les tres coses perquè Déu existeix en el silenci, en la música i en l’amor de qui ens estima. Borges va assistir a Nova York a una representació teatral de Shakespeare en què tot era horrible. L’escenografia, l’adaptació, els actors. Tot. I no obstant això, Shakespeare es va obrir pas. També Déu sempre s’obre pas, Jorge Luis. Malgrat que és veritat que de petit et feien por els espills i de gran, quan no els podies veure, se’t va alliberar d’aquest terror d’una manera espantosa, tu no has deixat mai de creure en l’home quan està sol amb els seus fantasmes, i per això després de donar classes a la facultat de Filosofia durant 20 anys només vas suspendre tres alumnes, i quan dubtaves entre dos possibilitats per tancar un poema, una de lògica i una de musical, escollies –evidentment– la musical, i sempre deies que si en tots els idiomes de la terra existeix la paraula felicitat deu ser perquè existeix la felicitat. Perquè tu, com l’actual papa, també creus en Déu.