Ara i aquí

Ens imaginem que la vida durarà tota la vida, però hi ha un dia que ens mirem al mirall i pensem: “El millor ja ha passat i ni tan sols me n’he adonat.” Deixarem coses al camí fins que al final deixarem el camí. Està tan segura la mort d’atrapar-nos que ens dona una vida d’avantatge. L’infern viu en nosaltres sota la forma de la indiferència quan estem cansats com una pedra morta. Freguem l’abisme, el mirem de reüll, el mesurem, veiem la gravitació del dolor darrere de la llum. El món és fràgil i ple de tremolors com un aquari. És necessària, la tremolor. Es pot contenir la mort amb l’art de l’humor. Quan arribi la nit fes-la passar i dis-li que no se’n vagi sense contar-te abans un conte. Domines l’art de perdre perquè el practiques cada hora que malgastes. “La mort no pot fer-me mal. No més del que me n’has fet tu, estimada vida meva”, diu Louise Glück. Quin món més cruel! Quina sort haver nascut!, diem nosaltres. Som quixots que tornem a casa, als llibres, a l’exili interior, blancs com la lluna perquè prenem el sol de nit, savis com una finestra que ha vist un munt de pluges, conscients que una sola olor al carrer ens pot canviar la vida, propietaris d’ànimes medievals com les dels cavalls, fidels al desert embriac que és la mar. Estimem el temps assassí i lluminós amb alegria trista de firetes. Com si fóssim un gat, hem de caure dempeus després de cada acrobàcia. Conservem l’ànima de nen entremaliat que diu coses –bromes llagrimoses de circ– que posen en evidència els comportaments convencionals. L’ombra a l’estiu i el sol a l’hivern són dos plaers còsmics. “Alguno de estos días / se acabarán las bromas y todo eso / esa farsa / esa juguetería / las marionetas sucias / los payasos / habrán sido la vida”, diu Idea Vilariño, però abans que això passi, abans que s’assequin les plantes de la terrassa i morin les mascotes, hem de descartar la temptació de dir que la vida fuig quan veiem un llamp, i hem d’admirar els que estan en el temps sense pensar en el temps, i hem de creure que tota la immortalitat que puguem desitjar està present ara i aquí. Arribarà després el morir, que és la manera de deixar lloc als que queden, i la sola sensació d’estar a casa ens servirà per saber que allò és el cel.