L’home que va morir tres cops
“En cofre de vulgar hipocresía, ante la gente yo oculto mi derrota”, diu la cançó Payaso de Bambino, aquell llop de ràbia i mel que va posar en contacte Camarón de la Isla i Paco de Lucía i a qui fans riques de Barcelona tiraven joies i abrics de visó en escenaris de Pedralbes. “Payaso, soy un triste payaso que oculto mi fracaso con risas y alegrías que me llenan de espanto”, cantava aquell príncep de la rumba fatal de sexualitat ferotge i serrell modern i salvatge que movia els dits igual que si fossin urpes. El secret d’aquell cantaor l’explica el seu nom. Mirava el món ajupint-se fins a tenir l’estatura d’un nen de 10 anys. La clau no era trobar la paraula justa, sinó la mesura precisa. Creava acotxat, i això li obria un món inèdit. Un insecte podia ser gran com un elefant. Transgredia la lògica adulta i utilitzava una forma d’argumentació quatre talles més petita. Hi ha qui canta a la infantesa com qui grava la làpida d’un sepulcre. Bambino la revivia amb lleugeresa i astúcia. Per això va morir per primera vegada l’any 1993 amb la mort de la seva mare Frasquita, la dona que li va ensenyar a estimar desesperadament les bulerías. Va tornar a morir quan un càncer de gola el va deixar sense veu. Li van explicar que el podien tractar, però va dir que no volia viure si no podia cantar. Va morir per tercera vegada el 5 de maig de 1999, però no vivia des de la mort de Frasquita. “Un camino tiene sentido por el hecho de serlo”, diu Ramón Andrés. “Caminar entre sus piedras y charcas es reconocer los pasos de los que han sido antes que tú, admitir el lugar secundario y asumir lo rezagado de nuestra persona, que uno cree inaugural. Aceptarlo te enseña a seguir a quien ya ha transcurrido por él, a sentir unas huellas de antaño que, sin embargo, parecen recientes, a entregarse a la suerte de su estrella”. Reconeixent les passes dels que han sigut abans que nosaltres, seguint a qui ja ha transcorregut pel camí, sentint petjades antigues que semblen d’ara mateix, entregant-nos a la sort de la seva estrella, nosaltres (Bambino, tu i jo) toquem amb mans tremoloses el que les altres generacions han construït i prometem als pares, aquí a la terra i allà al seu cel, que mai no seran orfes de fills.
