Judici Final

La Maiestas Domini de Taüll et fa venir ganes de ser catòlic. Mires el seu esguard durant deu segons i no l’oblides en tota la vida. Ens passa amb ella com amb el pa. Quan el partim, veiem els segadors. Al seu voltant no hi ha més soroll que el torrent pacient ni més temps que el cel. El cel imponent que t’acull quan obres la porta de l’església de Sant Climent i surts al carrer. El cel color oceà que et fa venir ganes d’alçar els braços i agrair a Déu taronges i llimones, fills i papallones, abelles i amors. Juguen els nens, volen els coloms, es detura la tarda, que dura una eternitat i dura un instant. Les ombres transparenten, la llum fa visible l’invisible, s’escolta el silenci. Dos o tres gats estratègicament situats, tan filosòficament quiets que sembla que formin part de la decoració de l’univers, acompanyen la nostra soledat. La nostra rutina plena de màgia. Naveguem en una mar sense onades que ens porta al palmell de la mà. Veiem la foscor dels túnels allà on alguns només hi veuen túnels. Volem que el rierol sigui torrent, i el torrent, estany, i l’estany, mar. Tenim el cor trist i som pura fúria, reis destronats d’un regne que mai no hem tingut. Purs com la flama, bruts com l’asfalt. Imaginem mil possibilitats de vida que després oblidarem, però recordarem la sensació d’haver imaginat mil possibilitats de vida. Amaga la nit el gessamí, però no el seu perfum. Es gronxa el nen i veu de més a prop les estrelles més altes. A cada volta dels cavallets el pare et diu adeu. Tot el que ha passat se n’ha anat, però és molt el que ha quedat. Tant se’ns en dona que la Maiestas Domini de Taüll no sigui un pantocràtor, sinó una teofania. Tant se’ns en dona que no sigui una imatge de la divinitat com a creadora del món, sinó com a jutjadora suprema al final dels temps. Si llavors descobrim que el paradís és igual que un vagó de metro atapeït en hora punta no ens decebrem, sinó que celebrarem l’absolució de tota la humanitat. Acceptem el veredicte del Déu que el dia del Judici Final ens avergonyirà en recitar-nos de memòria els poemes que hauríem escrit si la nostra vida hagués estat bona. Sentim el silenci dels seus ulls tres segons després de perdonar-nos i pensem: tot el que no sigui guanyar l’eternitat és una pèrdua de temps.