La pau dels morts

No volem que els nostres morts descansin en pau. Volem que estiguin presents. Que ens tornin la memòria d’un aire incontaminat. L’aroma a roba de fonda de l’àvia. L’alegria del padrí que agraeix que al món hi hagi nets i orxata i càntirs d’aigua clara i acompanya l’àvia a plomar vells rics a les cartes amb les seves trampes indetectables a l’hotel de Caldes de Boí. La fe dels besavis honrats que sembren llavors amb dits de terra i celebren amb vi l’arribada de la pluja. Volem fer com els besavis. Volem sembrar paraules amb dits de terra i posar-hi el cor i esperar que germinin, dona’ls maduresa cereal perquè algú en faci aliment, com un tros de pa o de memòria. “Cansat de tot, pretenc la pau dels morts”, diu William Shakespeare en traducció de Txema Martínez. No li falten motius. “He vist néixer captaires amb talent, / i un qualsevol vestint-se de conforts, / i la fe pura exclosa tristament, / i l’alt honor humiliantment vetat, / i la verge atroçment prostituïda, / i el just i excels injustament vexat / i la força per coixes lleis ferida, / i l’art fet llengua que el govern té presa, / i el boig, doctor, que sobre el llest preval, / i la simple raó de nom simplesa, / i el sa captiu del capità malalt”, i no obstant tot això: “Cansat de tot, de res no puc fugir / si deixa sol l’amor la meva fi”. El sonet melancòlicament amargat esdevé un cant a l’amor més fort que la mort. A l’amor que fa presents els difunts. A l’amor que permet sembrar paraules amb dits de terra, i posar-hi el cor, i esperar que germinin, i dona’ls maduresa cereal perquè algú en faci aliment –un tros de pa o de memòria– i celebri amb vi l’arribada de la pluja. A l’amor que té la clau de l’eternitat tal com l’explica el poeta romanès Marin Sorescu en el seu text Shakespeare va crear el món en set dies: “El primer va crear el cel, les muntanyes, els abismes de l’ànima. Del segon al sisè va crear els rius, els mars, els oceans i la resta de sentiments. El setè va donar un cop d’ull per si li quedava alguna cosa pendent. Els directors de teatre ja havien omplert la terra de cartells. Shakespeare va pensar que, després de tant d’esforç, també ell mereixia veure un bon espectacle. Però estava tan cansat que abans d’això se’n va anar a morir una mica”.