Déu és al teu got de whisky

El temps és la paciència de Déu, i la paciència de Déu és infinita. Com no hem de creure en l’eternitat? La bellesa demana permanència perquè desafia la caducitat. Per això l’amor i l’amistat, que són el motor de la permanència, falten a l’Infern. Morts ens veuran, però no deslleials. Hi ha coses que no podem saber però de les quals no podem dubtar. No hi ha cap diferència entre creure i viure. No és que creguem en l’eternitat, és que la veiem perquè és impossible no veure la mar barrejada amb el sol. Si es crema el Prado salvarem el que salvaria Dalí: l’aire de Las Meninas, i aquest desig d’immortalitat serà l’aire que respirarem en el país de la faula en què volem viure, on fins i tot l’aire dels boscos serà verd. En aquest país serà obligatori que la ignorància torni a fer vergonya. Tothom tindrà molt clar que entre totes les coses que es poden fer, la més important és seguir endavant. Tota existència té en si mateixa la llavor de la immortalitat. Dura com el diamant. Es podria fer una antologia fantàstica amb els poemes que han mort al tercer o al quart vers víctimes de la mortalitat infantil que, per incompetència dels pares, mata tantes criatures. Tanta verdor als ulls, tanta entrega frustrada al món, tanta bellesa que supera la de poemes consumats perquè és la bellesa de l’anhel de bellesa! La vida dura tota la vida, i tota l’eternitat que necessitem la tenim ara i aquí, i treballem molt perquè sabem que els miracles són el resultat de la fe multiplicada pel treball, i aspirem a ser fantasmes entre fantasmes: homes i dones vius que apareixen a homes i dones morts. L’horitzó ens convida a revisar els records, com cirurgians que esquarteren el món. La primera vegada que em vaig sentir important, i respectat, i considerat va ser quan en els meus vuit o nou o deu anys el pare ens va preguntar, abans de dinar, a la mare i als quatre fills, si volíem que es deixés barba. I vam votar. El sol i l’aigua i la paciència muden en verd, en blat, en pa, en dolç berenar per als nens en les hores dels quals ves a saber tu quants segles hi caben. Respira la calma impenetrable de la tarda. Contempla des de la finestra la vida com si fos pluja. Déu és al teu got de whisky.