Qui pogués ser gat!

Que poca cosa que és ser rei del món. Qui pogués ser gat! Un gat enroscat a l’eternitat, estès al sol de l’hivern, banyat per la llum del firmament, jutge suprem que ens informa de si el que fem complau els déus, ulls verd ambarí de mirada bruixa que veuen en la penombra coses que només ells detecten i expliquen que la vida és un misteri i el temps és un misteri i la mort és un doble misteri: el de la mort i el del renaixement, ulls aristòcrates que són dos astres que passen un munt d’hores amb les seves germanes estrelles i tenen el prestigi de qui ja ha sigut Déu, ulls amics de la lluna. De la lluna plena que tot ho absol. Hem de ser equànims, és a dir: hem de defensar allò que és noble perquè li diguin a Pere a les portes del Cel: deixa’ls entrar; han estimat els estimats. Aquesta és la manera d’aconseguir que creixin els pocs metres que tenim a la rodona. Quan érem petits la mare ens llegia un trosset de Bíblia cada dimarts abans de dinar perquè sentia que la seva obligació era revelar-nos el que és sagrat amb veu de pregària, ulls cristal·lins i llum de paradís. D’aquelles lectures en vaig treure coneixement en forma d’intuïcions. Revelacions. Vaig aprendre que per fer un vers no n’hi ha prou amb un boli, una llibreta, ganes d’escriure i alguna emoció de tercera categoria: hi ha d’haver una dedicació a vida o mort i t’has de barallar amb les paraules, i estimar-les, i odiar-les, i rescatar-les, i inventar-les, i descobrir-les, i conquerir-les, i assassinar-les, i tot això només per a la temptativa del primer vers; imagina’t per al poema sencer. Quan veiem que una persona dolenta anomena Déu sentim una blasfèmia. L’Infern espera els mentiders, els aduladors, els homes i dones que no tenen paraula, els maliciosos que blasfemen cada vegada que invoquen Déu, i el Paradís acull els valerosos, els que tenen coratge, els beneïts pel Cel amb els dons de la puresa i la celebració, els que brinden per l’amor i engendren grandesa a besos mentre cent mil milions de mamífers compleixen feliços amb les seves còpules les lleis de la Terra, els que són amics de la lluna, de la lluna plena que tot ho absol, i deixen viure els vius i respecten misericordiosament que els morts enterrin els seus morts.