Qui sap perdre mai no perd

Ens agrada viure amb la sola companyia dels nostres fantasmes, que sempre són una bona companyia. Tots viuríem així un munt de temps, almenys un parell d’hores. Els fantasmes són tenaços i, a diferència dels humans, tenen el costum de perdurar. Amb els anys ens entretenim amb qualsevol cosa. El sol que penetra entre unes fulles. La conversa de dos desconeguts que sentim a l’atzar. A certa edat no et colen segons què. Sabem que el mal de ficció és fascinant i el real, avorrit, i que el bé de ficció és soporífer i el real, captivador. El mal no és més interessant que el bé; és, només, més fàcil de relatar, però quan tens uns anys t’impressionen pocs relats. A vegades el món és un amic que et dona la mà perquè hi confiïs; a vegades és un cementiri amagat que t’oculta el misteri. Arribarà l’hivern i tremolaràs al pensar que els monstres que et fan més por són els que tens a l’interior. Et preguntaràs: què és aquesta agror que sento a dins? I t’adonaràs que és la vida. La memòria és una manera d’inventar. Sempre ens banyem en el mateix riu i cantem a la infantesa. Tota autobiografia és un refugi caritatiu. En comptes de parlar tant de nosaltres, estaria bé que parléssim de coses que sabem. Per exemple d’aquesta obra d’art que és la lluna, que sempre ens recorda dos coses. La primera, que qui sap perdre mai no perd. La segona, que on viu el perdó sempre hi ha esperança. Tota existència és una gran paradoxa, que és allò que et trobes quan llences a l’aire un lloc comú, dispares al cel i el gos perdiguer, en comptes de dur-te la perdiu que esperes, et porta una sorpresa. És una forma de coneixement insòlita. Quan menys t’ho esperes, recordes les coses que havies d’haver explicat més, o menys, o millor. Que impuntuals que són els fantasmes. Passa el temps però no tot passa. Queden els amics que ho són per sempre, sense els quals seríem només una mica millors que les mosques d’un estiu. Perdre’t en els dies és una bona manera de driblar les fulles de navalla que marquen les hores agòniques. Mai no renunciem al miracle de fer senzill el que és complex i transparent el que és obscur, i mentre ho esperem ens reconforta preservar l’amistat vibrant, igual que si fos un cant.