Sempre es fa de dia
Els dies d’amor són pocs i passen ràpid. Amor de quan jugàvem a retardar els rellotges i visitàvem bars amb cambrers que ens tractaven de vostè als nostres disset anys. I després durant dècades ni tan sols sabíem l’un de l’altre si teníem fills! Ens indignàvem amb l’ultratge del temps que mai no torna i mai no entrepussa i sempre ens inunda amb una malenconia de coses que no sabem si van passar o les vam inventar o les vam somiar, fins que finalment vam aprendre que allò que és aspre i allò que és agre i allò que és desagradable són coses que envelleixen malament i vam apostar solemnement per l’alegria perquè sempre es fa de dia. Que poca cosa que és el temps al costat de l’entusiasme d’una dona i d’un home! L’alegria és un lloc on tot el que ets flueix en la mateixa direcció. S’ha de disfrutar, és igual de què. S’ha d’aprendre, tant se val si és metafísica aristotèlica o la composició de la bomba atòmica. Els ritus són en el temps el que la casa a l’espai. Ens permeten creure que la vida no s’escapa com un grapat de sorra que es desfà entre els dits, i així anem de primavera en primavera com quan de petits anàvem d’una sala a una altra a la casa dels pares, on totes les passes tenien sentit. Des de fa uns mesos hi torno sovint, a la casa dels pares, on tenim un llibre marcat per les empremptes d’unes quantes generacions de boticaris i teníem una verge gòtica d’alabastre que s’encenia amb el sol de la tarda, i això em connecta amb els ancestres, amb un temps que deixa de ser ultratjós, amb uns mestres que ens han ensenyat que el més important a la vida és que els nostres actes no ens facin perdre el respecte per nosaltres mateixos. La finor d’esperit s’aprèn en amena conversa amb els clàssics, que ens omplen d’humilitat perquè ens fan adonar que és molt difícil sostenir una espelma a la cua de la processó dels grans herois de la història. I així passem primaveres mentre ens ressonen a dins les passes d’un noi de 17 anys que retorna de l’amor amb febre, amb fervor, amb una llum que il·lumina el món en un racó feliç que no sap on és, però sap que és a prop, les passes que sent la humanitat sencera des que Eva va morir i Adam va dir: “Allà on vagi Ella, allà hi ha l’Edèn”.