Pau

En la millor literatura s’hi pot trobar, en opinió de Txema Martínez, el lloc on les coses petites, lleus, reverberant en les superfícies, sostenen, callades, com els vells, el pes immens del món, i jo crec que el que sosté el pes immens del món són els vells i frases com aquesta de Txema Martínez. És un error buscar el que és extraordinari, el que és eixordador, el gran horror d’allò que ens venen com a prèmium, l’ostentació que aspira que es noti que en allò que exhibim hi ha molts diners, l’avorriment davant la sobrietat, l’ansietat davant la rutina, la incapacitat de veure el miracle d’una font enmig d’un passeig. No ens fan herois dos o tres grans accions arriscades; ens en fa afrontar amb valentia les petites coses de cada dia. Vivim agafats al salvavides de la rutina en un oceà que cada dia és més tempestuós. Morir és perdre l’hàbit de viure i no ens dona la gana renunciar a aquest costum. Potser si ara no estem tan vius com els altres, quan morim no estarem tan morts. Ressuscitem moltes vegades al llarg de la nostra existència, però per fer-ho necessitem la convicció dels que ens han precedit. Qui té pau en la consciència ho té tot. Quan t’apropes a l’abisme, progressar és anar enrere, i en aquest retorn avances perquè és en el passat, aquest estrany país on totes les coses passen d’una manera diferent, on trobes la felicitat. “La mort no és res”, diu Agustí d’Hipona. “Només he passat a l’habitació del costat. Que el meu nom sigui pronunciat com sempre ho ha estat, sense èmfasi de cap classe, sense senyal d’ombra. El fil no s’ha trencat. Per què estaria jo fora de la vostra ment? Simplement perquè soc fora de la vostra vida? Us espero. Em tornareu a veure però transfigurat i feliç, no ja esperant la mort sinó avançant amb vosaltres pels camins nous de la llum”. Veiem diàfana aquesta llum quan entrem, de tant en tant, a poc a poc, com volia Vinyoli, a la petita casa de nosaltres mateixos i presenciem admirats, allà fora, els prodigis de la realitat encesa, i un enlluernament insòlit i inesperat ens sorprèn com un moviment de cavall d’escacs, i la veritat apareix com una revelació que ens retorna els dons de la fe i l’estremiment que hem buscat durant tota la vida com llops famolencs.