Ser bo

El passat no pertany al temps, sinó a una mirada. La vida és nostàlgia del paradís de la infància en què totes les coses eren noves i a totes els havíem de posar un nom. Augmenten la malenconia aquests darrers dies de tardor en què a una setmana de boira la succeeix un cel blau que no sembla d’aquest món. Tot llueix com acabat de fer, i quan arribi l’hora de l’últim viatge, y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, li direm a la vida que res no ens deu. Que estem en paus. Sempre que veiem un grup d’estudiants que fan les coses que fèiem a la seva edat ens sembla que són els mateixos i que només nosaltres hem envellit. Els imaginem contents, aliens a l’usura del temps, en un altre món, ignorants que no existeix cap món en què no regni el Mal, però aquesta constatació no ens eximeix, als que ja la coneixem, de la nostra obligació de ser fidels a l’alegria. L’home alegre adora i admira; l’envejós es burla del que el supera, que és quasi tot. El cel només ajuda l’home alegre. “Milions de persones han matat les matemàtiques i la poesia amb l’ensenyament mort i la mediocritat venjativa dels pedagogs frustrats”, diu George Steiner. “Mediocritat venjativa.” Quanta exactitud en l’adjectiu! Steiner defensava l’aprenentatge a través de la memòria, que és immortal. Quan ell, i els seus alumnes, i els alumnes del seu alumnes, aprenien un poema de memòria, la mort arribava amb un instant de retard. Tot el que s’havia après no s’ho podia emportar. No hi ha coneixement sense tradició. La tradició són els pares, que no volen que tornem a ells, sinó que els continuem a través dels nostres fills. Quan deixes de creure en Déu creus en qualsevol cosa, i no cal creure en res per adonar-te de les conseqüències funestes de no creure en res. El silenci i l’amor són les nostres armes i provoquen el mateix efecte que aquest cel de tardor que ens torna a tots benaurats. Ens ha costat molt entendre que l’orquídia de la intel·ligència no és la ironia; és el sentit de l’humor. Cada dia ens agraden menys el cinisme i el sarcasme i més la bondat i la música de Bach (us lloem, Senyor). Al final només importa ser bo. No fer coses bones; ser bo. Que fer coses bones no sigui una excusa per no ser bo.