Les coses petites fan les grans

Les grans catedrals no es van fer precisament per atreure el turisme. Són un espill que reflecteix la bellesa del món i constitueixen un dels cims de la humanitat juntament amb la polifonia renaixentista, amb la qual conformen dos dels resultats més enlluernadors que ha obtingut mai la suma dels més grans. Qui són els més grans? Aquells que sempre continuen creixent, igual que el vellet que va pintar Goya amb la frase Aún aprendo i que tant agradava a Joaquín Ureña, que el va imitar i va pintar fins a l’últim alè. Al pobre Stendhal li hauria agafat un patatús escoltant Palestrina a Notre-Dame. Les catedrals són la prova que progressar no és sinònim d’anar endavant, cosa que et queda molt clara quan compares la Seu Vella amb el campanar de Santa Tereseta. Evolucionar no equival a millorar. Es guanya i es perd, i és tant el que es perd! El savi no es controla per por a l’excés, sinó per amor al respecte. Devem les catedrals a grans creadors que eren individus que no paraven mai de créixer –no paraven mai d’aprendre– no perquè estiguessin atents al que era transcendent sinó perquè tenien els ulls oberts al que era anecdòtic, que és el territori en què se’ns revelen els coneixements que es converteixen en inoblidables per inesperats. Les coses petites fan les grans. Al final descobrim que el que realment importa no és en absolut el que havíem previst i aspirem a aconseguir una felicitat simple que, a diferència de la complexa, mai no caduca. Diu Cioran: “un perfum insòlit ens posa més tristos que un cementiri, una indigestió ens torna més pensatius que un filòsof i la mà d’un captaire que ens mostra el camí a seguir en una gran ciutat en què ens hem perdut ens torna més espirituals que una catedral”. En els dies de tardor les persones que sempre creixen i sempre aprenen recorden l’abril que la primavera presta a l’amor, i l’ombra que els arbres regalen sense usura a l’estiu, i agraeixen que la terra les acollirà igual que acull les llavors mentre esperen que arribi la pau dels migdies d’aquest hivern que acabem de començar. O potser no les acollirà la terra i les rebrà la mar després de creuar cada dia un pont que deixa veure l’aigua calmada, misteriosa, esperant.