Els reis del món

Tots vam entendre què és Déu quan vam tenir fills. Protegir ens protegeix. Ens llevem d’hora cada dia i encara no hem estat capaços d’acostumar-nos, seixanta anys després, al miracle de l’aurora. Parlem massa per amagar els secrets que revela el silenci. L’home que parla sense parar és el que està més sol al món, si exceptuem tota la resta d’homes del món. I no obstant això hi ha un fil d’esperança que recorre les nostres vides perquè sabem que podem ser senyors de les nostres ànimes, en les quals no mana ningú més que nosaltres. Ho serem si no deixem d’estimar quan deixem d’estar enamorats, si tenim clar que el punt d’arribada és el de sortida, si mirem els estels quan estem a la vora de l’abisme, si duem a sobre una capsa de llumins com estrelles de butxaca, si admirem les cometes que posen els ocells al firmament, si tenim l’oïda fina per escoltar el que ens diu a cau d’orella aquell Déu que vam entendre què era quan vam tenir fills. Ens fa pànic que el mal amenaci les persones que estimem, que pateixin una angoixa sense raons i sense cura, però quan surt el sol ens sembla que tota la terra ha estat creada per a nosaltres i ens sentim per uns moments els reis del món. Més que tenir intel·ligència, és important posar atenció. El prejudici de no tenir prejudicis és el nostre primer prejudici. N’hem de fugir perquè, per estúpids que siguem, podrem entendre les coses més difícils si abans que ens les expliquin no ens n’hem format una idea prèvia, però per intel·ligents que siguem no entendrem res si estem convençuts que ja les sabem. El sogre em va explicar que un enginyer va anar a una ermita dalt d’un turó per estudiar el millor camí per baixar fins a un poble i l’alcalde li va dir: “nosaltres fem baixar un ruc. Per on baixi ell és el millor camí”. “I si no teniu rucs?”, va preguntar l’enginyer. “Llavors truquem un enginyer”. Quan caminem coixos de les dos potes com els ànecs no hem de perdre de vista que tota la vida és un acte de confiança en què ens sostenen l’espiritualitat i la bellesa igual que al paó reial que se sap tan enlluernador que és incapaç de sentir ressentiment, aquella cosa tan humana. Els animals sou bons per pensar, li dic sovint a la meva gata.