I així vivim

No hi ha res més revolucionari que el sentit comú perquè tenim la mania de no pensar pel nostre compte i combreguem amb grotesques rodes de molí. Als jutges, als fiscals i als policies els fan ràbia els forenses perquè amb les seves anàlisis els diuen a vegades que porten molts anys equivocats. Això passa perquè per conèixer la realitat primer fem una hipòtesi i després busquem els indicis que la confirmen i desestimem els que la neguen. Donem a les nostres intuïcions més crèdit del que mereixen. Per això es condemna innocents. Perquè els jutges, els fiscals i els policies dolents –només els dolents– no necessiten que el culpable ho sigui; en tenen prou que ho sembli. La vida ens ensenya que no s’ha de confondre el que és versemblant amb el que és veritable. Descobrim les trampes dels altres però ens costa veure les nostres. Busquem a les xarxes que converteixin els prejudicis en arguments i ens donin sempre la raó, incloses les poques vegades que la tenim. Si no veiem que no som tan intel·ligents com ens creiem, és que no som tan intel·ligents com ens creiem. La vanitat és una interrogació, no una afirmació. Som corbs que deixem caure el formatge del bec i se’l menja l’espavilada guineu que ha elogiat la nostra veu. No ens hauria de fer mal que no ens valorin els altres; ens n’hauria de fer que no tinguem valor. Els autoretrats són retrats d’un desconegut. És important que estimem la veritat, però ho és més encara que no ens hi casem. Si estem absolutament segurs, segur que ens equivoquem. La clau és la humilitat que ens ensenya el cant suau, no après, dels ocells. No hi ha cap persona que sigui tan insignificant com per no saber coses que no sap ningú més. La realitat és en bona mesura fantasia. En veiem una mica i la resta ens l’imaginem. Arrosseguem històries que recordar no volem i oblidar no podem, però hem descobert que el secret d’avorrir és contar-ho tot i hem après a quedar-nos a dins el que més ens importa. Enganyant-nos ens enamorem. Acompanyats pels nostres amics els fantasmes, arribem a la vellesa conservant intacta l’alegria de quan als nostres disset anys escrivíem cartes d’amor i el nostre cor arribava abans que les cartes, i així vivim.