La sola companyia de l’univers

Tots tenim el mateix filòsof preferit. El senyor Pero Grullo. La més vergonyosa de les perversions contemporànies és que se’ns consideri estúpids si no coquetegem amb el mal. Netflix ens insulta posant a les sèries un crim cada 5 segons perquè pensa que si no ho fa ens avorrirem. Diu el senyor Pero Grullo: el mal és fascinant i el bé avorrit a la ficció; el mal és avorrit i el bé fascinant a la realitat. Borges anomena “els justos” les persones que sostenen l’univers, totes allunyades de la maldat. Les enumera: un home que cultiva un jardí, com volia Voltaire; el que agraeix que a la terra hi hagi música; el que descobreix amb plaer una etimologia; dos empleats que en un cafè del Sud juguen una silenciosa partida d’escacs; el ceramista que premedita un color i una forma; el tipògraf que compon aquesta pàgina, que potser no li agrada; una dona i un home que llegeixen el tercet final de cert cant; el que acaricia un animal adormit; el que justifica o vol justificar un mal que li han fet; el que agraeix que a la terra hi hagi Stevenson; el que prefereix que els altres tinguin raó. Borges conclou: “aquestes persones, que s’ignoren, estan salvant el món”. Si Mauthausen i el gulag no van apagar la llum i no van impedir el vol de l’alosa, què esperen aconseguir els botxins? La inutilitat de la maldat no és cap consol. Fa molta ràbia que el patiment de tants innocents no serveixi de res. Ens diuen que no es pot matar la mort, però no és veritat. A thing of beauty is a joy for ever, diu un poeta que té 229 anys. Non omnis moriar, explica un Horaci que no es pot imaginar fins a quin punt 2.032 anys després no ha mort del tot. Morirem de sobte el dia menys pensat, aquell en què pensem sempre. Agonitzant, la cigala canta més fort. Quan arribem a la tardor ens adonem que els monstres que ens fan més por són els que viuen al nostre interior. Sempre ens han acompanyat els terrors d’una infantesa en què la vida era una aventura que imaginàvem des d’un vaixell enmig de la boira i vèiem la silueta d’una illa i el far de la fi del món on avui sabem que hi ha cases on només viu la melancolia. El gran drama no és viure sol; és no poder viure sol. Que no sigui suficient la sola companyia de l’univers.