L’enveja de Déu
Quantes coses trobaríem menys irritants si fóssim menys envejosos! Estimar és admirar amb el cor; admirar és estimar amb la ment. La persona que val aixeca el cap per admirar; la que no, per escarnir. Tot el que la supera, que és gairebé tot, li sembla ridícul, i en l’infinit només hi veu el no-res. Que a prop que estan l’enveja i la maldat! A qui s’equivoca amb bona voluntat se li retreuen l’equivocació i la bona voluntat. Doncs mira. Fuck you a la maldat. O fuck off, tant se val. El coneixement i la innocència són importants i divertits, però hem de tenir clar que el coneixement ha de ser el servent i la innocència, la propietària. Tot el que val la pena és compatible amb una certa ingenuïtat. Els misteris que importen sempre estan a la vista, i cal renéixer amb un esguard intens per contemplar-los. Els ossos crepiten en la foguera d’una vida en què ressonen com un baix continu els silencis i els secrets. Només hi ha una manera d’expressar-se: amb una candidesa que s’imposi a la dosi de maldat que acompanya la intel·ligència. Hem de parlar amb l’alegria i la senzillesa de l’ocell que canta. No és als rics a qui hem d’envejar, sinó als que tenen capacitat de pregar. Riure’s de tot i pregar. Això és tot. L’histrionisme de qui ja torna de tot és una magnífica manera de desafiar la sintaxi de la mort. Ens fem grans i cada vegada tenim més carta blanca per dir animalades i ser feliços. Per ser feliços perquè diem animalades. Donem les gràcies al Déu que reneix en cada nen i ens ensenya la ciència necessària –la innocència– per entendre la vida. Per què Déu no va demanar consell a algun expert abans de crear el món? Tu n’hi hauries donat uns quants, i jo uns quants més. El primer de tots, que eliminés la roïnesa que en algun moment a tots ens avergonyeix. Penses: “Tinc enveja de mi quan m’estimaven”, i aquesta és l’única enveja que et permets tenir. La mort es desespera quan veu que, tenint poder per treure el sentit a totes les coses, no el pot treure a l’amor. Déu ens llença una mirada funeral. Condemnat a la insuportable soledat dels immortals, ens té enveja perquè podem morir. Nosaltres tenim el do de la mort i ni tan sols envegem les cigales perquè també morirem cantant.
