La pura llum del sol

Tots atresorem un moment de valentia en què vam gosar dir no, un moment de felicitat en què vam ballar Famous Blue Raincoat amb l’amor de l’adolescència, un moment de plenitud en què els déus que van deixar d’existir perquè ningú no hi creia tornen a existir només per a tu. L’esperança és el poder d’estar alegre quan et rodeja la devastació. Renaixem de les pròpies cendres i ens convertim en nens que canten els noms de les coses, les quals ja no poden tornar a ser el que eren abans que fossin invocades tan innocentment. Diuen que més enllà de l’instant tot és mentida, però això és mentida. Haver posseït un bé com el que hem tingut és posseir un do etern. Són inacabables els instants que freguem i no atrapem però perduren, i sempre queda un estiu de la infantesa embardissat en arços i esbarzers. Tindran els esquelets conques amb ulls d’esperança. Vivim a la vora del precipici sabent que arribarà l’hora fatal, però mai no hem deixat de ser infants d’ulls ben oberts a qui no hi ha cap dia que no ofereixi un motiu de meravella i aventura. La imparcialitat és un eufemisme de la indiferència, i la indiferència ho és de la ignorància, i nosaltres només atenem les raons de la passió. Deixem de sentir-nos sols als nostres seixanta anys quan descobrim que algú ens duu de la mà i mai no ens soltarà. De les persones que més estimem, precisament perquè les estimem, mai no en coneixerem tots els secrets. La vida és una partida de pòquer en què no ens han donat les millors cartes, però ens esforcem per treure’n el màxim rendiment amb la tranquil·litat de no haver comès el pitjor dels pecats que una persona pot cometre: no haver estat feliç. Com aquells dies foscos en què de sobte s’obren els núvols, així és el nostre estat d’ànim. Fan molt de mal tota la vida els semàfors en roig que no has creuat, però quan arriba el final queda encara el dolç engany dels teus ulls en els meus ulls. S’han acabat les simfonies de vent en sol menor dels cels de l’hivern, i la primavera arriba donant lliçons de fe, i ens sentim mèdiums atrapadéus com si fóssim un violí Stradivarius, i a l’igual que un avió lluent, emergim d’un banc de núvols i passem a ser banyats per la pura llum del sol.