Animal de companyia

La vida és una cosa que sens dubte succeeix en el passat, com la pluja en el famós sonet de Borges, però en un passat que no acaba de passar mai i que allarga la mà fins a un present fora del temps que sentim com una bestreta d’una eternitat que dura una eternitat, però cap en un instant. Si la història perd la perspectiva de l’infinit es converteix en zoologia. Amb els anys aprenem a suportar-nos, que no és poca cosa. De ningú aprenem tant com de l’idiota que portem a dins, i per enfrontar-nos-hi hem de desplegar la cavalleria sencera. Tot s’haurà acabat si algun dia desapareix la sensació que el món amaga un misteri, però afortunadament no crec que arribem tan lluny. No hi ha res que fracassi més que l’èxit. Donar massa importància a la victòria immediata destrueix la més mínima possibilitat de construir alguna cosa sòlida. L’èxit només viu el present, i el present acaba demà. Una història que acaba bé és una història que encara no ha acabat. Qui derrota una causa noble és el gran derrotat. La nostra creu no pesa tant com la que no podem ajudar a portar a qui estimem. El progrés parteix de l’error de deixar enrere les coses, al contrari que el coneixement, que es basa a deixar les coses a dins. Si no coneixem el passat, no coneixem el present. Hi ha dies en què el temps s’estanca i t’adones que les hores miraculoses de la infantesa, la seva enyorada llum, es perden en la foscor, però no es pot perdre la fe en un mateix i en la humanitat. Meravellar-se davant del que és rutinari és el principi de la saviesa. Ens sobren els motius per pensar que tot el que ens espera és la cendra i el no-res, però quan això passi no ens n’adonarem. De moment avui ha tornat a sortir el sol, i prepares el cafè de cada matí, i t’apropes a la terrassa, i mires el món, i el gessamí perfuma, i els veïns parlen del temps, i els autobusos recullen nens, i el riu flueix camí de la mar, i la mar porta a la platja pedretes que contenen el secret de la llum, i el sol es desentumeix a la paret amb la mandra d’un gat, i persisteix la bellesa sense trampa de l’abisme, i arraulida a la butaca llegeix la filla: per un instant, eterna; i sempre torna la tremolor, antídot de rigideses i rovells; i sempre queda l’amor. Una mascota.