El cristià davant l'1 de maig

En un recent estudi de la pastoral obrera es reflexionava sobre la situació actual del treball a Catalunya i, tot i la recuperació econòmica i la disminució de l’atur, hi ha moltes famílies que queden amb gran part dels seus membres en situació molt precària o amb unes condicions de treball no gaire dignes. Es parlava de la necessitat d’un treball decent per a la persona i per a la societat i per explicar aquest concepte es recorria a unes paraules del papa Benet XVI en la seva encíclica Caritas in Veritate (63) que deia que el treball “va seguir l’Expressió de la dignitat essencial de tot home o dona... lliurement elegit... que associï els Treballadors al desenvolupament de la seva comunitat... i que tots siguin respectats .. evitant tota discriminació... que permeti satisfer les necessitats de les famílies i escolaritzar els fills...”. És un bon resum que a tots ens interpel·la i ens posa davant del mirall de la nostra responsabilitat. Ens ho recordava ja el Concili Vaticà II, en la constitució Gaudium et Spes, núm. 26, “El Treball és un dret Fonamental i un Bé per a la persona humana”. Des d’aquestes consideracions es fa una crida a les institucions polítiques, econòmiques i socials perquè es busquin solucions dignes per a tothom com un clar compromís a favor del bé comú.

És una jornada amb una llarga història al darrere. El sistema socioeconòmic que es va assentar en el món occidental a principis de l’anomenada revolució industrial va provocar excessos de pressió sobre el factor humà (les persones) en benefici del factor econòmic (el capital) i va explotar amb la condemna a presó o a mort d’un grup d’obrers després d’una vaga per reclamar reducció de la jornada laboral a vuit hores (Chicago, 1886). Anys després i en record d’aquells companys es va instituir aquesta jornada del treball en què les reivindicacions laborals varien segons les èpoques amb la pretensió que les persones siguin el centre i, el més important, en el sistema creat. Per descomptat que sempre hi haurà peticions de millora, sempre existirà l’exigència per la dignitat humana en el món del treball, sempre es voldran sol·licitar noves condicions laborals, la conciliació familiar i, sobretot, la lluita per la igualtat econòmica.

Els cristians no podem romandre al marge d’aquestes exigències oferint les paraules i gestos de Jesús de Natzaret com un model de relacions humanes, basades en el respecte, el diàleg, la trobada fraterna i la solidaritat. I això mateix ha d’arribar també a l’àmbit de les relacions laborals on la defensa dels més febles no pot ser mai oblidada.

Actualment un sector gran de la societat té un treball precari. Però és molt més sagnant contemplar el sector dels aturats o el gran món de les persones migrades amb unes circumstàncies nefastes per a la seva supervivència o la immensa massa social dels països pobres amb les indignes condicions laborals, sobretot dels nens i de les dones. Els cristians volem que els que tinguin feina, sense oblidar les seves justes peticions, posin en un lloc preferent de les seves reivindicacions als grups més febles de la nostra societat. Que siguin solidaris amb els que més pateixen en aquest context social. També l’Església recorda que tots, especialment els responsables socials, han de lluitar per eliminar les injustes i les creixents desigualtats que es presenten i que oprimeixen grans sectors del nostre món actual.