Sobre els béns immobles de la diòcesi

Amb poques línies m’atreveixo a explicar aquest assumpte que té diferents variants pastorals, jurídiques i econòmiques, moltes conseqüències que afecten pastors i el poble fidel i també variades interpretacions que oscil·len entre l’immobilisme defensiu i la desqualificació absoluta amb el dubte de la seva pacífica possessió.

Una primera afirmació sobre la propietat dels béns. En definitiva són del mateix poble cristià que ha construït durant segles temples i ermites per tal de donar culte a Déu i participar, com a assemblea, en les restants dimensions de la vida cristiana. Fins avui mateix és així. Segons el nostre ordenament legal, la propietat la posseeix una figura amb personalitat jurídica, com és la parròquia, el bisbat o una congregació religiosa o una associació de fidels. I a cadascuna d’elles correspon el seu manteniment i la consideració a la finalitat de la seva construcció.

Una segona afirmació sobre la utilització dels béns. Els que formen part de la comunitat es beneficien diàriament del seu ús per a les eucaristies dels diumenges, per a la resta de sagraments, per als comiats dels éssers estimats, per a les festes patronals i per a altres actes que reforcen les tradicions de la nostra gent. A la pràctica no existeix el dret d’admissió. A ningú se li demana el carnet d’identitat per participar dels beneficis i obligacions de la mateixa comunitat. La llibertat és el distintiu de la possible col·laboració. Tota persona que s’apropa a una celebració o a la contemplació d’una obra d’art és benvinguda, advertint el respecte que cal a la dignitat del lloc. Tant en els pobles, on el temple és l’edifici més significatiu, com en les grans ciutats on hi ha diversos llocs de culte.

Una tercera afirmació sobre el manteniment i restauració dels edificis. Des de sempre ha estat la comunitat cristiana la que s’ha preocupat de la seva conservació amb les col·lectes ordinàries o amb els donatius de particulars, amb aportacions i campanyes destinades a una finalitat concreta, ja sigui de construcció o de restauració, amb el treball personal dels fidels en la neteja o l’ornamentació i amb algun llegat destinat per a tal finalitat. En els últims temps s’ha recorregut a les diferents administracions públiques que han aportat recursos per conservar els temples com a part integrant de la nostra història i la nostra tradició. Els agraïm el seu interès pel patrimoni comú del nostre poble. No tenen cap obligació. Alguns responsables ens diuen que actuen així com un compromís cap als creients, que són tractats de forma semblant a altres organitzacions socials, culturals o esportives. De cap manera pensen que li fan un favor a l’Església o que afavoreixen un determinat privilegi. És un ajut als seus veïns en una de les dimensions fonamentals, l’espiritual.

La comunitat catòlica, molt reduïda i incapaç d’escometre elevats projectes de restauració, no busca un benefici egoista. Vol fer arribar a les generacions futures un patrimoni cultural i fer-les sentir satisfetes i orgulloses del seu passat. Sobretot en poblacions petites. Tot i això he de reconèixer el bon estat de la immensa majoria dels nostres llocs de culte i vull mostrar la meva gratitud a a tothom. No m’agradaria que alguns casos produïts durant els últims mesos ocultessin la gran i meritòria tasca de la quasi totalitat de comunitats cristianes que han contribuït a mantenir el patrimoni de tots.